Nació i involució en l'esquerra

L’auge de l’extrema dreta ha viscut un dels seus darrers episodis a Suècia, un dels principals baluards de la socialdemocràcia europea. L’èxit electoral dels demòcrates suecs, havent incrementat el vot del 5,7% el 2010, al 17,6% a les recents eleccions generals, mostren el calat d’un canvi en el mapa electoral, que ja es va fer palès abans a Alemanya, Itàlia, Àustria o França. Els sindicats, conscients que una bona part de la base social de l’emergent populisme de dretes prové de les classes treballadores, ha fet sonar totes les alarmes davant una deriva populista que apel•la al treball organitzat però també al conjunt de l’esquerra europea. En aquest sentit cal definir com una sortida en fals, el discurs de la renacionalització de la lluita de classes i de la reducció de l’àmbit d’intervenció de l’esquerra, teoritzat al món acadèmic des de fa ja uns pocs anys, i que compta entre els seus referents polítics més actuals al líder de França insubmisa Jean-Luc Mélenchon, o a Sarah Wagenknecht, líder al Bundestag, juntament amb Dietmar Bartsch, del grup parlamentari del partit de l’esquerra: ‘Die Linke’.

La creació, fa ara unes setmanes del moviment de concentració ‘Aufstehen’ (Dempeus), que pren el seu nom de l’emblemàtica cançó ‘Get up, stand up’ de Bob Marley, ha suposat un fort revulsiu pel debat a l’esquerra alemanya, pel distanciament crític que suposa cap a les postures tradicionals de solidaritat i obertura de fronteres. Tot i que els plantejaments de ‘Dempeus’ s’oposen diametralment al populisme de ‘Alternativa per Alemanya’ (AfD) i s’erigeixen de manera clara en contra de la xenofòbia i el racisme, la seva voluntat de renacionalitzar l’esquerra i de donar vida a una ‘veritable democràcia’, son qüestionables com a mínim per dos motius. En primer lloc perquè la creació del moviment respon al lamentable apogeu de l’extrema dreta, i entra per tant en una lògica reactiva que pretén ‘recuperar’ simpatitzants abduïts pel populisme d’AfD, adaptant els seus propis postulats. En segon lloc perquè quan parla de ‘veritable democràcia’, i a sobre ho fa, singularment, des de la pròpia direcció d’un grup parlamentari del Bundestag, atia el foc del descrèdit de les institucions i alimenta de pas la pulsió postdemocràtica.

També al nostre país trobem un recent article signat per Anquita, Moreneo i Illueca, que ha suscitat un cruent debat que alguns han volgut interpretar com l’anunci de la propera creació d’un ‘corrent’ dins de Podemos, i d’un possible cisma en la lògica de l’eterna mitosi ideològica de l’esquerra, que replicaria, en clau espanyola, l’experiment de ‘Dempeus’. Les referències que trobem en aquest article al ‘decret dignitat’ de Matteo Salvini, y la seva vetllada fascinació pel caràcter antisistèmic i la defensa de les ‘classes populars’, de la que faria gala en les seves polítiques el líder de la Lliga Nord, resulten si més no xocants quan venen dels que no poden ser considerats sinó ortodòxia de l’esquerra i per tant bons coneixedors de l’història política d’Europa. En aquest sentit no se’ls hauria d’escapar el caràcter demagògic de les propostes de Salvini, denunciada pels sindicats italians, i que l’estratègia de Lliga i M5E es distingeix ben poc del ‘Treball, llibertat i pa’ de la NSDAP de Hitler o d’aquell ‘Allò social tan sols funciona si és nacional’ que resumien els feixistes alemanys del NPD el 2009.

El caràcter regressiu de les propostes d’aquest intent de ‘renovació’ de l’esquerra, no fa sinó demostrar impotència i feblesa. Que aquest tipus d’iniciatives sorgeixin de líders polítics què, en certa mesura, estan ja de tornada, reforça la sospita que la lògica simplificadora que apliquen a la realitat sociopolítica, obeeix abans a l’autocomplaença que no pas a una lectura estructurada de l’actualitat. Així pensem que val la pena defensar que, davant els cants de sirena de l’extrema dreta, s’han de reafirmar els propis valors, reforçar les estructures organitzatives i estendre les aliances socials capa a tots i totes aquelles que tenen en la solidaritat, la justícia i la cohesió els seus referents centrals. Aquesta ambició ha de desplegar-se no tan sols al nivell dels estats, integrant partits, organitzacions i moviments socials, sinó també en l’àmbit de la Unió, i molt especialment en el marc de les properes eleccions al Parlament Europeu. En aquestes la màxima prioritat serà la de frenar el populisme mitjançant una iniciativa forta, ambiciosa i cohesionada que recuperi, des de la defensa a ultrança de la dignitat del treball, de la redistribució justa de la riquesa i de la qualitat democràtica, la majoria social que necessitem per poder passar pàgina a la corrosiva herència amb la que el neoliberalisme ha contaminat la construcció europea.