dijous, 5 de juliol del 2018

Creix la desigualtat a Catalunya

Cada any la fundació tripartita ‘Eurofound’ ofereix una finestra privilegiada a la realitat socioeconòmica de la Unió Europea. L’informe ‘Viure i treballar a Europa’ ofereix una visió panoràmica de la situació dels treballadors i treballadores europeus i descriu els principals obstacles als que aquests/es s’han d’enfrontar. Al informe 2017, publicat recentment, la principal conclusió ve a ser què, al marge d’una tendència positiva que s’inscriu en el marc de la recuperació econòmica, a Europa segueix faltant ocupació per satisfer la demanda de treball, hi ha masses treballadors i treballadores pobres, i existeix un grup significatiu de persones completament marginades del mercat laboral.

Tot i haver assolit quotes màximes d’ocupació (el 72,3% de les persones de 20 a 64 anys), la qualitat d’aquesta no ha observat la mateixa tendència positiva, en el marc d’una transformació del mercat, que te en la terciarització (avui el 71% de l’ocupació a Europea es dona al sector serveis), en l’envelliment de la ma d’obra i en l’extensió del treball a temps parcial (1 de cada cinc feines), alguns dels seus trets distintius. La pobresa laboral es concentra avui en els parcials involuntaris (el 29% d’aquests estan en risc), en els autònoms sense assalariats/des a càrrec (25%), en una dinàmica que no és gens aliena a l’evolució que caracteritza malauradament el nostre propi mercat laboral

Així ens ho confirma la recent Enquesta de Condicions de Vida 2017, tant a nivell de l’estat, com en l’àmbit de Catalunya. Si resulta preocupant que a l’estat un de cada tres llars no tinguin capacitat per fer front a despeses imprevistes o per anar-se’n de vacances una setmana a l’any, com a mínim es detecta una evolució moderada, però positiva, que desgraciadament no es replica a Catalunya. Aquí tant la taxa de risc de pobresa (un indicador relatiu, donat que es relaciona amb la mitjana de la renta) com de risc de pobresa i exclusió social (AROPe), que inclou a aquells/es que estan en risc de pobresa, o els que pateixen privació material severa, o els que viuen en llars amb aixa intensitat laboral, ha augmentat, en un any, del 22,5 al 23,8%.

La taxa de risc de pobresa que mesura la desigualtat (al referenciar-se a la mitjana), ha augmentat en un any a Catalunya, en 8 dècimes, fins arribar al 20%, i és especialment cruenta en el cas dels menors de 16 anys (28,5%). Confirma el que es pot mesurar també mitjançant la relació entre el 20% més pobre i el 20% més ric de la població, una proporció que ha augmentat del 5,5 al 5,7%, o mitjançant el índex Gini, que, el darrer any, ha pujat del 31,4 al 31,8%. Sembla així evident, què, a Catalunya, la suposada recuperació no aconsegueix aturar, ni tan sols després de 4 anys de creixement, la tendència a una societat més desigual i injusta que perjudica especialment a les llars monoparentals (taxa del 35,3%) i unipersonals (27,6%)

La pobresa és un risc que viuen especialment els més joves, les dones i també els immigrants, que pateixen una taxa de risc de pobresa (majors de 16 anys) del 41,6%. Per aquestes persones, son fonamentals els increments salarials, com els que s’han assolit en el marc de l’AENC, tot i que no siguin suficients. Calen també mesures indirectes com les ajudes familiars, al lloguer, a la cura dels nens i nenes, a la formació, i un accés reforçat a l’ocupació de qualitat, que tregui de la precarietat, de la incertesa i de la marginació, a totes aquelles persones que han de ser recuperades pel mercat laboral, amb tal que puguin facilitar mitjançant cotitzacions i impostos els recursos per a poder realitzar aquelles polítiques públiques que tenen en la cohesió, la justícia i la protecció social els seus objectius principals.