L'increïble estat minvant

Que ningú ho posi en dubte. Aquest és un país diferent. I si no, pensi’s per un moment en la traca final del Partit Popular i el seu ‘donde dije digo, digo enmiendo’ modificant al Senat els comptes que havia aprovat i consensuat abans al Congrés. Ho ha fet, i ha aprofitat l’avinentesa per titllar el PSOE d’esperpent, per no defensar uns pressupostos amb els que transigeix, molt en contra seu, amb tal de donar cos a la legislatura i treure al país del seu insuportable sopor. S’anuncia així el ‘postmarianisme’ com una nova etapa, a la que a la dreta tot canviarà, amb tal que res canviï, mentre a l’esquerra es conjura la il•lusió en un projecte que és un gran castell de cartes, que no es sosté sinó en l’esperança de canvi, en la promesa i en les ganes de fer.

El principal repte del brios equip de Sánchez serà el de recuperar l’estat, i fer-ho amb les cartes marcades, amb una majoria minsa que requerirà de consensos amplis i que haurà de buscar, amb cada nova proposta, la complicitat forçada d’aquells i aquelles que diuen que volen passar pàgina. Aquesta fase de la legislatura serà, així ho esperem, la més agraïda, perquè s’haurà de parlar de models i de valors. Amb ella s’obre l’esperança de que es pugui superar, d’una vegada, el bloqueig democràtic i sociopolític que tenalla el país, i recuperar així una bona part del diàleg i de les llibertats amb les que s’ha anat acarnissant el Partit Popular en la seva desastrosa i imparable fugida cap a enlloc.

Recuperar l’estat és recuperar, en primer lloc, la higiene política, la separació de poders, el prestigi d’allò públic, la capacitat d’articular debats que vagin més enllà de les consignes monolítiques. Però és també, des de l’esquerra, articular la democràcia social i construir la cohesió social des de la igualtat d’oportunitats, l’autonomia de les parts, els necessaris equilibris en la redistribució primera, entre treball i capital, i en la segona, mitjançant els impostos, les transferències i els serveis públics. També aquí ens manca estat, essent Espanya el quart país de la zona Euro amb menys recaptació fiscal, el 2017, un 37,9% del PIB i ser, alhora, dels països amb menys despesa pública.

Aquesta constant lliberal, la de la reducció gradual de l’estat, es gestiona per una doble via, la del treball i la fiscal. En la primera, en comparativa amb l’escenari anterior a la crisis, ha minvat el que fa la part que aporten els salaris a la renda nacional, el nombre d’hores treballades i en el nombre de treballadors/es. Això s’ha assolit mitjançant una reforma laboral que urgeix modificar, perquè la devaluació interna que persegueix te un marcat accent social. La contractació, i especialment la temporalitat, requereix avui d’una intervenció en tota regla, perquè hem de recuperar la qualitat de l’ocupació, perquè és una qüestió de dignitat, però també econòmica, quan vam patir, del 2007 al 2014, la major caiguda de rendes en 40 anys.

Redistribuir exigeix avui augmentar el volum fiscal i millorar la progressivitat. Però si el que recaptem no és suficient, perquè deixa al marge les rendes més altes, per molt progressius que siguin els impostos, es mourà ben poc. I convé que es mogui, perquè s’ha de superar la desigualtat que s’ha instal•lat a la societat i que és el testimoni mut de la manca de democràcia i de compromís social. Treball i justícia son els reptes permanents de qualsevol política progressista. No ho tindrà fàcil Pedro Sánchez i les temptacions seran moltes per renunciar a la laboriosa recerca dels consensos i abandonar-se al recurs més recurrent, el de governar per la galeria. Però és hora de donar confiança, i d’alimentar l’esperança que es pugui posar fi a la insostenible dinàmica d’un estat que minva dia a dia, sacrificant la seva capacitat d’intervenir i la seva més íntima legitimitat.