Un dia feliç

La moció de censura la va presidir, al seu meridià, la bossa de Soraya Sáenz de Santamaria. Va ser un dia molt dur, i per això el President es refugià, al llarg de gairebé 10 hores, al local del xef José Ynglada. Els mitjans no es posen d’acord si es van ficar entre pit i esquena un salmorejo, unes anxoves de Santoña i un filet de vaca, bevent-se de pas dues ampolles de Whisky, o si es tractà d’un menú més equilibrat, amb carxofes, tomàquets, boletus i tonyina, acompanyats d’aigua mineral sense gas. En qualsevol cas, i tal i com hem vingut patint al llarg de més de 6 anys, el president sense guspira, el president del plasma, no estava on havia de ser, allà on se l’esperava, en el lloc que ocupava un exclusiu maletí de cuir negre.

Però la política dona molt poques alegries, i per cada dia d’esperança, hi plou pedra durant setmanes i mesos. I ahir va ser un d’aquests dies. Un dia per a respirar, per a somniar amb un país diferent, centrat en el diàleg i en el progrés social, amb un govern bolcat en recuperar cohesió i igualtat, entre territoris, entre generacions, entre persones. S’omplí la boca l’inefable Rafael Hernando amb recriminacions. Escopí gel en totes direccions, a cabassos, anunciant les maneres que ostentarà el PP des de l’oposició. Va mentir interessadament i passà per alt el grau de corrupció institucional i política que deixa en herència el seu partit a un país al que diuen que estimen, però que han espoliat i instal•lat en la crispació i la precarietat.

El discurs del mèrit polític de la recuperació és falsari i perillós, i això per dues raons. En primer lloc, perquè el model de creixement que ha esdevingut desastrós i que ha donat profunditat i relleu social a la crisi financera i econòmica, és senya d’identitat dels dos partits que han governat durant aquest segle, en la mateixa mesura en que també tots dos van promoure, amb alguns matisos, greus errors de càlcul al supeditar-se, sense oposar resistència, al mandat que ha emanat, els darrers anys, de les institucions europees, i que ha sigut controlat, en bona mesura, per espuris interessos financers. En segon lloc, perquè la recuperació que tant pretenen celebrar, no és una recuperació generalitzada i real.

El recent informe del Banc d’Espanya ‘La desigualtat de la renda, el consum i la riquesa en España, 2018’ mostra com la destrucció d’ocupació causà un augment considerable de la desigualtat durant la crisi, i apunta només el que ja sabem, això és, que la recuperació ha refermat i estès aquesta desigualtat mitjançant la precarietat de l’ocupació que s’ha creat, des de 2013, i que, gràcies a les reformes laborals, és de pèssima qualitat. Assalariats i pensionistes han perdut poder adquisitiu gràcies al partit popular, però si la política del govern sortint s’ha acarnissat amb algú especialment, ha estat amb els més joves. Així ens ho demostra amb tota cruor l’informe de la CES: Indicador de qualitat jovenil.

La taxa de joves que no tenen feina ni projecte educatiu a l’estat, és la 6a pitjor d’Europa, després d’Itàlia, Bulgària, Grècia, Romania i Croàcia, posició que manté també quan es considera que el percentatge de joves que, tres anys després d’haver assolit el nivell superior dels seus estudis, encara no ha trobat una feina. La desocupació juvenil, també la de llarga durada, ens situa els segons, per la cua, i, això sí, som capdavanters en temporalitat. Tal i com estableix una resolució recent del Parlament Europeu, “els contractes de duració determinada i a temps parcial han augmentat a l’Unió Europea els darrers 15 anys, degut a les polítiques d’austeritat i als retalls dels drets laborals que s’han portat a terme, i que han propiciat una creixent precarietat i inestabilitat laboral”. Un missatge molt clar per al PP, que ha convertit el nostre país en líder de la precarietat, però també pel PSOE, del que esperem un clar canvi de terç cap a la qualitat i l’estabilitat laboral i social.