Un país inversemblant

Sens dubte un president inversemblant necessita d’un país inversemblant, però hi ha raons per pensar, que el nostre no ho és. Ho sabrem a finals d’aquesta setmana, quan veurem si el congrés s’aplega en un nou exercici de funambulisme retòric amb tal de carregar-li les bateries per uns quants mesos més, a qui, avui ja ho sabem, és responsable d’un partit contaminat per la corrupció política, el finançament il•legal i l’espoli programat dels recursos públics. Ho sospitàvem, però ara, amb la primera sentència de l’Audiència Nacional sobre la Gürtel s’ha confirmat: Rajoy & Cia han viscut per sobre de les seves possibilitats, i de pas, també per sobre de les nostres.

Que ho hagin pogut fer sense més entrebancs, guanyant en vots una i altra vegada, en certa mesura ens fa inversemblants a tots/es nosaltres. Amb quatre ex tresorers, quatre presidents de la Comunitat de Madrid, tres de la de València, un de la d’Illes Balears, jutjats i/o imputats, l’episodi surrealista dels ordinadors de Gènova, els 373.000 euros en diners negres d’un tal M. Rajoy, la caixa B, les autopistes, aeroports i canals... sembla que n’hi havia prou de raons per a desconfiar. I cada minut que s’ha perpetuat la immunitat del PP, no ha sigut sinó aire perquè la hidra continués enverinant democràcia, política i convivència amb el seu al•lè infecte.

Ara, en previsió d’allò pitjor, alguns s’han donat presses en dir que els podran tallar el cap, però que no el pensen entregar. En el país de la inversemblança no ens hauria de sorprendre tant, si Mariano, com el patró de França, Denís de París, segueix tan campant després de decapitat, passejant la seva testa entre les mans. Si ho fa, tots ens haurem de sentir una mica decapitats, com si fóssim un país sense parlament, sense vergonya i on prospera qualsevol argument, menys el del sentit de la responsabilitat. Això val especialment per Cospedal què amb ple cinisme, acusa a l’oposició d’intentar desestabilitzar economia i societat.

Els càlculs precipitats que es van voler filtrar fa uns dies, i als que recorren avui, recuperen aquell argument de la crisi, pel qual la sobirania s’havia de supeditar a la prima de risc, i a les agències de qualificació. Tanmateix, sembla evident que la manca de responsabilitat i el desequilibri ho ha introduït el PP, fent de la recuperació un negoci reservat a uns pocs, que ens ha portat a la resta no més que incertesa i precarietat. Des del 20N de 2011 hem augmentat el deute en 300.000 milions, hem perdut un 10% de poder de compra dels salaris i hem vist com s’atacava el treball de qualitat, les pensions, l’educació o la sanitat.

Sembla evident que alguns tan sols son inversemblants quan els interessa, i que saben perfectament quins interessos defensen. Els nostres, els de la gran majoria de la població que creu que no hi ha alternativa a la democràcia, son ara els de treure a Rajoy del govern, sense contemplacions ni miraments. Perquè és un partit corrupte, sense discurs, i que tan sols sobreviu d’estendre el conflicte i la crispació. D’això ja en hem tingut prou. Ara és hora de reiniciar el nostre sistema polític, de recuperar un cert grau d’honestedat, de confiança i de dignitat pública, i d’esperar que prosperi la moció de censura i que al final, ja sigui per culpa de qui no vol sinó medrar o només busca treure-li rendibilitat al caos, no se’ns quedi cara de tontos a tots/tes els/les demés.