Tots tenim raó

Dues furgonetes avancen a mig gas. És de nit, però quan han passat Roncesvalles i el Torreón de Don Jacinto, el sol apuntava a l’horitzó. Un cartell a mitja llum indica que entren al terme de Galapagar. Els homes estan nerviosos i claven els seus colzes als genolls. Fa olor de colònia, de cafè i de suor. Quan entren a l’urbanització, els vehicles es posen al ralentí i es detenen al costat d’un mur. Deuen ser al voltant de les sis, i el cotxe del procurador s’apropa, al fons del retrovisor. Aparca a l’alçada del conductor de la primera furgoneta. Baixen els vidres gairebé a l’uníson i s’adrecen unes paraules. Tot es deté per un moment i tan sols s’escolta el soroll del motor.

Al davant es comença a fer visible una motocicleta. Avança. El petardeig interromp la calma de manera violenta. Un advocat, vestit amb una parca granat, s’hi baixa i s’apropa. S’obre una porta i ens fan el senyal. Ens baixem. Tots tenim raó i ningú la té. És un altre desnonament més, que podria cridar l’atenció de la premsa, i per aquesta raó l’han organitzat sense preàmbuls, convocant-nos per telèfon, a les 3 de la matinada. El timbre penetra l’aire gèlid de la serra i s’estavella en un mant de gebre. Estem cansats, famolencs. Al costat de la porta esperen tres persones que miren, de manera intempestiva, per sobre de la tanca, cap a la porta de l’edifici, a uns metres de la piscina.

Alguna cosa es mou per la casa, i l’advocat, el procurador i l’inspector s’impacienten fins que algú administra una nova i breu timbrada. Quan surt, se’l veu vell, desmillorat. No han passat ni 15 anys, però li ha agafat la crisi, la que anomenen definitiva. Ni cinc anys han trigat en veure esfondrar-se la seva sort. La seva i la de tants altres. Son els errors. El dels ingressos i també el de les despeses. Un préstec sol comportar ambdues coses. De cop i volta hi ha liquiditat, molta, i la confiança, perquè la puguis invertir. En el cas del xalet, amb un interès una mica per sota del 2%, la mensualitat era del voltant de 1.800 euros. Però era previsible. Va passar allò d’Iran i la inflació pujà, i finalment, amb un 8%, estaven pagant més del doble.

No hi ha qui aguanti aquest ritme. Encara menys quan has perdut el teu magnetisme, la teva coherència, la teva reputació. L’home fa el conat d’iniciar una discussió, però després es calma, sospira i potser es juri que no hi haurà encaixada de mans. Surten dos adolescents i una dona, amb tres maletes. Es dirigeixen cap el cotxe que està aparcat al costat de la porta del garatge. Quan els votava ho va veure de manera diferent a la majoria. Era jove i li hagués donat el seu merescut a qui s’hagués atrevit dir-li que estaria dempeus, aquí, deu anys després, trepitjant-se els calls, embotit en un vestit d’antiavalot. Va pensar que s’havien deixat portar per la temptació, la més senzilla, la de realitzar l’utopia dels demés, i gaudir, tan a gust, del somni.

Per això tots tenen raó, i ningú la té. Les botes estrenyen, la fredor s’interna per sota de les planxes de plàstic, i l’humitat s’hi diposita a la visera del casc, en gotes gruixudes, que li rellisquen pel nas. És el càstig de qui ha realitzat el seu somni, precisament pel fet de caure en la temptació. Normalment la flama de l’èxit no s’apaga de cop, i les caigudes son llargues, com xiprers. No s’estavella un de cop, sinó que viu sospès a l’eco primer, i després llisca per la falda de la farsa, fins trencar als peus de la realitat. Allà anem i d’allà tornem. Si no li van perdonar i el van menystenir per ser com tots els demés, és perquè tots tenen raó i ningú la té, i així estem, sense poder avançar.