L'escola de l'art

A la Ciutat Cooperativa de Sant Boi de Llobregat, un barri obrer construït fa ara 50 anys, trobem ‘La Peixateria’, una galeria d’art, que trenca amb tots els motlles coneguts. Com ens indica el seu nom, es tracta d’una sala on la creació artística comparteix espai amb els productes de la mar. El projecte, ideat per Domingo Martín i Manuel Morales i premiat pel seu caràcter innovador, és una metàfora que obre l’univers d’allò quotidià, i la seva aparent banalitat, al influx provocador de l’art, en un espai de trànsit que esdevé un homenatge a la migració i a la vocació de frontera que és tan característica d’aquest barri de doble perifèria del Baix Llobregat; un oceà en miniatura, i alhora, un gran abellar.

Aquests dies la galeria ofereix, juntament a cefalòpodes, gadiformes i escòmbrids, uns suggerents ‘peixets de ciutat’, què, al igual que d’altres peces fetes de paper o de llauna, no provenen del mar, sinó de la ma i de l’horitzó crític del poeta visual i performer Carlos Pina. Si la performance és ‘l’art de la presència’, com la definia Esther Ferrer, potser sigui també aquesta la clau per entendre la ‘Peixateria’: Com espai d’exploració i d’ambigüitat on superar la vocació unidireccional del relat, i experimentar la comunicació pel seu costat més complet i íntim, el de la pròpia vivència. D’això tracta la performance i en això s’havia entregat des de feia molts anys l’artista Maria Cosmes, que ens va deixar aquest dilluns.

Podem descobrir i intentar entendre la trajectòria de Maria si visitem el seu web, i també mitjançant un article que li dedicà en Carles, el seu company. En ell defineix el contrast entorn al que sembla gravitar l’obra performàtica de Cosmes: per un costa el ‘lien’, en francès ‘vincle’, com a possibilitat de la trobada, per l’altre el ‘alien’, en anglès ‘estrany’, això és, la distància que ens separa als uns dels altres, i que pretenem superar. Aquesta és, sens dubte, la més rotunda dialèctica, la més senzilla, la de la pulsió entre el individu i el col•lectiu, amb tot allò que comporta, de desig, plaer, de por i brutalitat. Les performances de Maria ho posaven en escena i ho treballaven; amb corbata, soga, corda i fil, com metàfores del projecte ‘social’.

El transfons de les intervencions de Cosmes ens conviden una i altra vegada al mateix escenari, el de la construcció de la pròpia identitat a partir de la relació amb els demés. Passejant el seu cap embolicat en una corda que li ajuden a desfer els i les assistents, i que porta agafada al cor. Menjant-se un fil roig que la uneix als altres. Tenallada per unes lligadures de les que tira, o que converteixen el seu ball en una pantomima inquietant. Deia Sartre que l’infern son els altres, i en la tensió entre la proximitat i la distància que ens separa dels demés, s’inscriu el tortuós itinerari que evoca Maria en les seves performances. És aquest el que delimita la nostra llibertat, el que ens circumscriu al perímetre en el que discorren horror i felicitat.

L’existencialisme ha estat sobresegut pel discurs implacable de l’hedonisme existencial, que sembla empentar-nos, també a nosaltres, a la perifèria de la història. Davant els que pensen que això és irrellevant, convé apuntar que no hi haurà progrés ni projecte realment col•lectiu, si no s’assumeix abans el paper central que detenta la responsabilitat individual. Comporta això de vegades una gran soledat, una maduresa angoixant, especialment quan s’hi fica el dolor, i aquest colla i esprem el cos com ‘registre de dignitat’. L’art és així una via preferent per permetre’ns comprendre que no hi ha més transcendència que la pròpia trajectòria vital. Per a fer-ho es serveix d’artistes com Maria Cosmes: íntegres, sincers, rotunds.