Arriba l'hivern

Quan la secretària confederal de la CES, Esther Lynch, pronuncià aquelles paraules, tots i totes ens vam sentir de sobte transportats a un escenari gèlid, molt al nord de Brussel•les i de l’edifici internacional dels sindicats, on celebràvem el 1er de maig en el marc d’un modest acte festiu. Va ser escoltar aquelles paraules i sentir el vent colpejant les pells de la iurta per entre el renill espantat dels cavalls. ‘L’hivern arriba’, havia advertit, tot bromejant, la sindicalista irlandesa, i a tots ens va venir la mateixa imatge al cap: Un exèrcit de morts abalançant-se sobre nosaltres, superant el mur de sobte, abocant-nos a una nova crisi, encara més implacable que la del 2008, més intensa i de molta més profunditat.

Es comencen a escoltar amb més insistència veus que situen la fi de la fase de creixement a mig termini. L’especialista en metàfores climatològiques, el Fons Monetari Internacional, proposa al seu darrer informe fiscal (Abril 2018: Capitalitzar en bons temps), no sense certa flema, que és hora d’estalviar per un dia pluviós. Recepta així que aprofitem el creixement per a iniciar una fase de consolidació fiscal, ampliant i millorant les bases, amb tal de disposar de mitjans financers per a reduir el deute públic i invertir en l’economia productiva, en l’ocupació, la salut i l’educació. Això de la pluja esdevé afable, fins i tot evocador, però no ens distreu de la visió d’aquella mirada blava, glacial, que llueixen els caminants blancs.

Aquests sembla ser, s’han tornat a parapetar a les oficines del Banc Mundial, i s’han portat pel davant, com primer mort, l’anterior economista en cap, en Paul Romer, després que s’atrevís a qüestionar la parcialitat i neutralitat política del rànquing de competitivitat de la institució. El seu relleu, el búlgar Simeon Djankov, recupera per al BM la perspectiva desreguladora que es va imposar fins el 2009, sota el tòtem financer que la regulació laboral frena l’ocupació, el creixement i la inversió. Tot i haver revisat ja aquests postulats, el Banc Mundial hi torna per posar de nou en guerra el seu exèrcit de mòmies comptables, de cadàvers polítics i d’economistes arnats, amb tal que es llencin sobre el nostre futur immediat.

La criatura, el ‘Informe de Desenvolupament Mundial 2019: La naturalesa canviant del treball’, ha estat engendrada molt al nord, al marge de qualsevol diàleg amb sindicalistes o treballadors/es, exclosos d’un text que te la temperatura social d’un palet de lluç i l’empatia d’un botxí. Els capítols més sagnants son, sens dubte, el 6 i el 7, dedicats a la transformació de les institucions del món del treball i a l’actualització del contracte social. Es tracta, en definitiva, d’harmonitzar a la baixa, equiparant tots els treballadors i treballadores en una mateixa economia informal, i de substituir la societat del benestar per una societat de mínims, el principal pilar de la qual és una renda bàsica, finançada amb impostos regressius al consum.

El que pretenguin presentar aquest malson sota l’ham d’un ‘contracte social’, esdevé encara més irritant que el trot d’un cavall mort, i a ningú pot estranyar que l’informe dediqui les seves primeres línies a ultratjar la memòria de Keynes i de Marx, del qual aquests dies celebrem els 200 anys. La barroeria del text, que arriba a proposar incorporar al contracte social garanties pels primers 1.000 dies de vida dels infants, i l’accés a tot un any d’educació preescolar, és, sens dubte, el producte de ments corcades i molt fredes. La seva voracitat ens demostra una vegada més fins a quin punt estan d’actualitat marxisme i teoria crítica, i com, per analitzar la naturalesa canviant del treball, no hi ha res com el Vidriagon, això és, obrir en paral•lel reflexió i debat a la necessària naturalesa canviant de la riquesa, i molt especialment de l’acumulació de capital.