Salari d'excepció

Des que entrés en vigor el 1 de gener de 2015 el Salari Mínim alemany, no han faltat nombrosos intents d’ampliar les excepcions que es van introduir a la llei en el seu tràmit parlamentari a la cambra del Bundestag. Als temporer/es, treballadors/es en pràctiques, aturats de llarga durada (perceptors de l’ajut Hartz IV), i treballadors/es de sectors amb salaris molt baixos (escorxadors, perruquers/es, jardiners/es), als que se’ls imposà un període de transició de 3 anys fins arribar als 8,50€ hora, la patronal, la cambra de comerç i altres actors van plantejar sumar-hi des de molt aviat els refugiats i refugiades. Aquesta proposta recurrent la va tornar a plantejar el partit de la canceller, la Unió Cristianodemòcrata, fa ben poc, a mitjans de febrer, no se sap si en ares del Consell Europeu del Brexit i de Turquia, o de les eleccions regionals celebrades aquest diumenge dia 13 de març en 3 Länder alemanys.

Els arguments son invariablement els mateixos: la crisi dels refugiats/des no ha de castigar les butxaques dels contribuents i per tant se’ls ha de donar accés al mercat de treball per descarregar la pressió sobre els comptes públics. Aquesta lògica, que en altres indrets d’Europa ha comportat que es ‘descarreguessin’ als/les demandants d’asil de les seves pertinences personals, es complementa amb una altra que estableix que pel seu nivell de qualificació, en part baix, els refugiats/des han de poder treballar per sous més baixos si volen tenir alguna oportunitat al mercat de treball. Aquests arguments que justificarien l’excepcionalitat, s’han intentat encabir en l’excepció que la llei reserva als ‘aturats de llarga durada’ i també als treballadors/es en pràctiques. Les dues propostes, com les de penalitzar als refugiats/des que no assisteixin als cursos d’integració obligatòria o rebutgin oportunitats laborals, fins ara no han prosperat gràcies a l’oposició del soci de govern de la CDU, el partit socialdemòcrata i a la posició diametralment contrària del sindicalisme alemany.

Sigmar Gabriel, líder del SPD resumia el perill de l’excepcionalitat en els termes següents: “No es pot confrontar els pobres que venen amb els pobres que ja hi son”. Sembla evident que el dumping social reclamat per la patronal no faria més que identificar als/les refugiats/des amb una amenaça sobre els salaris i les condicions de treball ampliant encara més la tensió en un país que en termes de convivència ja en te per donar i regalar. Alemanya va acollir l’any passat 1.100.000 refugiats (segons dades oficials) i va registrar com a demandants d’asil a uns 477.000. L’esforç de la població ha estat extraordinari, com en el cas d’altres països com Suècia o Àustria, on en relació al nombre d’habitants, fins i tot ha estat superior. Si bé el motiu per l’acolliment per part de les autoritats alemanyes d’aquest gran nombre de refugiats és en bona part la solidaritat, no s’ha d’oblidar que a la República Federal des de fa molts anys hi ha una obsessió per la projecció demogràfica i la demanda que hi haurà de ma d’obra al mercat de treball en un futur no massa llunyà.

Berlín calcula en 6 milions el nombre de persones que mancaran al mercat de treball el 2030. La obsessió per fer front al repte que planteja l’envelliment de la població s’ha intentat pal·liar amb programes d’acolliment d’aprenents i també obrint les portes a un nombre important de treballadors eminentment joves i/o qualificats que han buscat la seva oportunitat allà. S’ha de dir que Alemanya te en aquesta qüestió certament un posicionament bicèfal, quan, per una banda socialment s’escenifica un fort rebuig a la migració com ‘amenaça’ a la identitat nacional, i per una altra es reclama ma d’obra que permeti garantir la sostenibilitat del model industrial i també del model social (pensions). Com defenia el partit xenòfob ‘Alternativa per Alemanya’ (AfD) en els seus missatges electorals previs a les eleccions d’aquest diumenge, no es tracta d’acollir a qualsevol refugiat o migrant, sinó tan sols els qualificats que s’adaptin el més aviat possible als costums i a la llengua alemanya. La instrumentalització de la migració que inspira la política interior alemanya es traslladà així a la campanya política beneficiant-se finalment l’extrema dreta.

El partit de l’AfD ha entrat com a segona força al ‘Land’ de Sachsen Anhalt aconseguint el 24,2% dels vots, però ha entrat també a ‘Länder’ de l’oest, tradicionalment menys receptius als missatges xenòfobs. Així a Rheinland-Pfalz ha conquerit el interés del 12,6% dels vots, i a Baden-Württembert el 15,1%. L’anàlisi d’aquest resultat que s’haurà d’aprofundir les properes setmanes hauria d’incloure la hipòtesi d’una forta por o rebuig davant la possibilitat d’una nova precarització de l’ocupació a Alemanya. El record de l’Agenda 2010 introduïda pel canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder i que va comportat una forta segmentació del mercat de treball, encara resta a la memòria de la ciutadania, especialment de l’exèrcit de treballadors/es precàries que amb més força han dipositat la seva esperança en el Salari Mínim. En aquest sentit les recents declaracions de l’ex canceller Schröder, reclamant una ‘Agenda 2020’ per afrontar la crisi dels refugiats suposen una lamentable reafirmació de la socialdemocràcia de la tercera via, en els seus greus errors del passat recent.