Textosterona

Fa ara poc mes de 50 anys, l’Assemblea General de Nacions Unides declarà el 21 de Març com el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. L’edició d’enguany, commemora els repte i avenços de la Declaració de Durban, aprovada ara fa 15 anys. Es tracta d’un text rodó, important, amb una llum que esclareix l’actual deriva política de la Unió Europea i la situa com un amarg fracàs. La màxima expressió d’aquesta davallada és l’acord signat recentment amb Turquia que mostra la irresponsabilitat històrica i geopolítica d’un projecte que sembla haver renunciat als seus valors fonamentals.

La declaració de Durban estableix una relació directa entre la xenofòbia i la realitat dels i de les refugiades. Així recorda que ‘la xenofòbia contra els no nacionals, en particular els migrants, els refugiats i els demandants d’asil, constitueix una de les principals fonts del racisme contemporani’ (Art. 16). Les escenes que hem vist a Hongria o Alemanya, amb més de 2.000 agressions a refugiats i refugiades, confirmen, també a Europa, la latència d’un discurs racista al que li donen ales la impunitat judicial i un tractament mediàtic que promou imatges falses i estereotips que resulten punyents per als i les demandants d’asil.

Mentre s’ometen les circumstàncies, la dimensió d’extrema precarietat i la violència que està a l’origen de la fugida de qui acudeix a Europa cercant refugi, es promou la imatge de que és la cobdícia i l’egoisme de la ‘migració econòmica’, el que amenaça el nostre sempre merescut benestar. Les recents paraules del President Tusk en la seva visita a Atenes, amb les que es dirigí al món com un rufià de pacotilla parlen per sí mateixes: “Apel•lo a tots els potencials migrants econòmics il•legals vingueu d’on vingueu: No vingueu a Europa. No us creieu els contrabandistes. No arrisqueu les vostres vides i diners. No us servirà de res”.

Sembla que Europa s’ha abandonat a una lamentable immaduresa que sembla confondre qualsevol possible solució amb l’eliminació del problema. En aquesta lògica púber i èbria de testosterona, l’abominable simplificació que subjau al concepte de ‘migració econòmica’, no sembla perseguir altre objectiu que el de servir com a coartada i llicència per al rebuig ‘moral’ als refugiats i refugiades; una sort ‘d’homologació democràtica’ de la discriminació, de la intolerància i de la xenofòbia. L’exigència de fer front a les causes del desplaçament i de protegir als refugiats que resultà de Durban, cau així, en el cas d’Europa, en un sac foradat.

L’acord signat amb Turquia estableix que, a partir d’aquest diumenge, tots els i les migrants irregulars seran retornats a Turquia. Tot i que s’esmenti explícitament que no hi haurà expulsions col•lectives per a prevenir les denúncies per subvertir la convenció de NNUU de 1951 i els articles 18 i 19.1 de la Carta Europea de Drets Fonamentals, no sembla que aquesta formulació passi de ser un subterfugi literari. Del mateix tastament que les lloes i mèrits que es canten a Turquia amb tal de distreure l’atenció del fet evident de que aquest no és, en cap cas, un país que es pugui considerar un ‘país segur’ per als i les refugiades.

Descrivia amb molt d’encert en Javier de Lucas l’acord assolit amb Turquia com el resultat d’un regateig, del mercadeig que ha permès traslladar el problema des d’Europa a un tercer país. La mercantilització de drets que comporta aquest negoci potser hagi alleugit la impotència política d’alguns i algunes, però, en termes de raó d’estat, esdevé profundament indecent. Posa preu, externalitza un problema ‘humanitari’ i imposa la lògica de l’arbitrarietat més absoluta. Amb el 1x1, això és, que per cada siri retornat a Turquia un altre sigui assentat a la UE, es confirma la sospita de que del que es tracta, és al cap i a la fi d’expulsió col•lectiva.

La irreverència intel•lectual, la covardia política i la roïndat moral de l’acord amb Turquia comporten una nova pàtina d’ignomínia per a Europa i llencen al món un missatge de manca de solidaritat i d’egoisme. Els únics que s’hi beneficiaran en el curt, mitjà i en el llarg termini d’aquesta derrota moral, son el moviments que conformen l’extrema dreta en la Unió Europea. Aquells i aquelles que han fet de la xenofòbia, del racisme i de la intolerància el seu principal argument i que, tot i el seu anti-europeísme visceral, troben avui en el Consell i en la Comissió Europea, malgrat els agradi o no, un aliat de primera magnitud.