El 'segell' Europa

Els líders europeus no estan a l’alçada. Ni del projecte europeu tal i com es va concebre al seu origen, ni de les expectatives dipositades per la ciutadania. Les conclusions del passat Consell Europeu consagren la impotència política d’una Unió Europea entregada als mercats, a les transnacionals i al capital financer. La sola enumeració dels objectius: “conftenir l’afluència d’arribades, protegir les fronteres, reduir la migració, salvaguardar la integritat” delaten una Europa a la defensiva, entregada a l’OTAN com última instància i sense voluntat d’interpretar la situació més enllà de la lògica del filferro espinós.

Ara per ara continua sense existir una política migratòria o d’asil europeu, i els mal anomenats ‘líders europeus’ continuen entregats al curt termini i a la instrumentalització que es fa de la tragèdia d’aquells i aquelles que busquen refugi en Europa. Davant la derrota moral a la que ens arrossega i de la que el nostre estatus ‘democràtic’ ens fa corresponsables, no queda sinó la mobilització amb tal de deixar clar que la principal amenaça que penja sobre Europea no son els refugiats i refugiades, sinó la roïndat moral dels nostres responsables polítics.

El repte al que s’enfronta Europa amb l’emergència migratòria no és cap altre que el de la seva pròpia viabilitat futura. El flux de refugiats/des no l’atenuaran a la llarga ni les mesures militars ni la deriva ‘autoritària’ d’una Europa entesa com a fortalesa, sinó el compromís de la Unió amb uns principis coherents i clars que facin del segell ‘Europa’ quelcom més que un visat. Així urgeix:

1.- Reconèixer el fracàs del model econòmic i social que inspira a l’actual Unió Europea. El model de creixement que vampiritza els recursos naturals a nivell global, destrueix estructures d’estat (Iraq, Síria...) i entrega la geopolítica a una política comercial inspirada i executada per les transnacionals no és sostenible. El comerç no pot tenir altra raó de ser que la de promoure el desenvolupament global i fer front a aquells problemes que compartim a escala planetària (canvi climàtic, pobresa, violència bèl•lica...).

2.- Juntament al comerç, la cooperació ha de ser l’altre pilar d’una política internacional que faciliti l’estabilitat als països d’origen i condicions dignes per totes aquelles persones que hi vulguin viure. És necessari controlar des de la corresponsabilitat la intervenció de les transnacionals i prevenir situacions d’espoli, desestabilització permanent i mecenatge polític mitjançant el desenvolupament i la consolidació de mecanismes democràtics.

3.- El veïnatge constitueix una especial responsabilitat i també una especial oportunitat política. Promoure la cohesió i el desenvolupament social en àrees com la Mediterrània permetrà reduir els contrastos socials i facilitar la normalització dels fluxos migratoris. Establir zones de trànsit i corredors humanitaris i informar i gestionar la petició d’asil en els països d’origen, son mesures que faciliten la gestió d’emergències humanitàries.

4.- No tan sols s’han d’evitar a tota costa les pràctiques mafioses en el tràfic d’éssers humans, sinó també la mercantilització de l’assistència als refugiats/es que pot degenerar en servituds econòmiques amb un fort potencial de contaminació. La gestió i assistència als refugiats/des ha de ser eminentment públic i ciutadà, reforçant el lideratge exercit pels estats i promovent a l’hora la figura del voluntariat.

5.- Davant la instrumentalització política de l’emergència migratòria, convé una política de prevenció i càstig d’aquelles iniciatives i campanyes de l’extrema dreta que no persegueixen sinó l’augment de la tensió social i l’extensió de la por entre la ciutadania. S’ha de castigar severament la utilització de missatges xenòfobs i racistes i penalitzar als que intenten utilitzar de manera propagandística la migració amb tal de treure-li rèdit polític.

6.- Una afluència de refugiats/des com l’actual precisa d’una campanya permanent de sensibilització de la ciutadania sobre les condicions en els països d’origen, ja sigui en el cas de migració climàtica, per conflicte bèl•lic o per emergència sanitària. Aquesta comunicació ha de posar l’èmfasi en la interacció econòmica i també en la responsabilitat sobre l’agreujament o deteriorament de la situació social, econòmica o política en el país d’origen.

7.- El principi de no discriminació salarial: ‘Mateixes condicions laboral per a una mateixa feina en un mateix lloc de treball’ s’ha de garantir a escala europea ja sigui en el salari mínim, en la negociació col•lectiva com en les condicions aplicables a treballadors/es migrants o desplaçats. Aquesta és la principal garantia per a evitar que l’afluència de refugiats/des comporti benefici econòmic, fomenti el dumping social, o sigui percebuda com a ‘amenaça'.

8.- Els i les refugiades i migrants requereixen d’un assessorament immediat en relació al seu accés al mon laboral o a la millora de les seves competències i capacitats. Aquesta orientació ha de facilitar el desenvolupament d’un pla personal per romandre a Europa, però també si hi ha disposició a tornar en un termini mig o llarg al país d’origen, per a reforçar les capacitats i recursos existents allà, posant fre a l’espoli laboral continuat.

9.- L’adaptació temporal o permanent dels refugiats/es en els països d’acolliment requereix de facilitats per a aprendre la llengua i conèixer la cultura local. S’han d’atendre les seqüeles psicosocials, facilitar el respecte a la diversitat, però a l’hora transmetre els valors de la laïcitat i de l’estat de dret com a premissa per la normalització efectiva de la convivència a la Unió Europea.

10.- L’emergència migratòria requereix d’un finançament extraordinari que permeti la coordinació d’aquestes polítiques a escala europea i la seva execució als estats. Així és precís perseguir la manca de solidaritat (frau fiscal i renda financera) i fiscalitzar les plusvàlues que genera l’espoli dels recursos humans i naturals als països d’origen. El desenvolupament d’una fiscalitat justa sobre condicions socials, climàtiques i laborals en aquests països és, juntament amb la cooperació i la política comercial, el tercer pilar d’una política global que promogui un model social i econòmicament viable; al món i a Europa.