Murrieria o Pillatge

Fa poc més d’un any en Jordi Pujol li dedicava l’editorial del web de la seva Fundació al tema de la murrieria. En ell posava la diferència entre una manera innocent de ser murri, que és la feta d’habilitat, però no de trampa, i una altra, que suposem culpable, que considera normal l’engany i que juga amb valors que la societat necessita que siguin prou sòlids. Aquesta última li semblava especialment execrable a l’ex president, que recordava com “Un país necessita polítics i homes d’una peça, capaços d’aguantar situacions difícils. Fins i tot molt difícils. I sense garantia que se’ls reconegui el que fan”. Aquí juntament a la moralina, s’anuncia un altre dels elements més sinistres de la tragèdia que envolta la caiguda de la casa Pujol Ferrusola: el victimisme. Si en terminologia ‘múrria’ és de témer que malgrat el que pensi, en Jordi Pujol pertany al segon tipus de murris, això és, els que enganyen i sotmeten a la ciutadania al pillatge, en el seu cas, aquesta murrieria comporta a més una dosi majúscula d’auto engany. Així sembla probable que, a hores d’ara, l’home que portà les rendes de la Generalitat a llarg de més de 23 anys, i que condemnà aquesta institució a la seva més gran humiliació històrica, segueixi creient en la seva virtut i innocència, i fins i tot està disposat a ocupar el seu lloc en l’altar del martirologi patri.

Potser el fil tan prim que uneix el destí individual amb el d’un poble o nació, s’acabi embolicant amb molta freqüència, i fins i tot el cas dels més nacionalistes, en la troca familiar. Ja ho avisava el mateix Pujol quan al principi de la seva aventura al davant de la Fundació ‘Centre d’Estudis’, buscava referents en els que emmirallar-se. Així, a l’entrada corresponent al 5 de juliol de 2005 ‘Necessitem un debat sobre valors’, recuperava a Helmut Schmidt “Cal donar molta importància a la política de la família” i fins i tot esmentava a Gerhard Schroeder: “L’èxit econòmic requereix un tipus de valors que la família ajuda a tenir”. Si bé és coneguda la vel•leïtat d’en Pujol per tot allò germànic per una banda, i per la socialdemocràcia de tipus nòrdic per l’altre, no deixa de ser sorprenent fins a quin punt la seva pràctica personal suposà, en termes polítics però també familiars, una mala interpretació intencionada d’aquests dos ex cancellers. És de suposar que en aquest cas, de porc i de senyor se n’ha de venir de mena, i que entre l’avi Florenci, retractat com a evasor al BOE del 9 de març de 1959, i la plèiade de denúncies que mig segle després persegueix als seus fills, en Jordi Pujol no ha fet més que interpretar el paper que li correspondria com esglaó en una llarga cadena de ‘murrieries’.

Però més enllà de l’auto engany i del destí tèrbol que marca les tres darreres generacions dels Pujol, la crisi moral i política que sacseja avui a la societat catalana després de l’auto immolació pública del seu pròcer màxim, comporta alguns elements que convé estudiar. Així es confirma ara fins a quin punt la construcció de les estructures de poder a Catalunya d’ençà els anys vuitanta, ha reforçat el control hegemònic de la oligarquia catalana mitjançant un gran nombre de ressorts disposats al cor de l’administració, dels mitjans de comunicació, però també del teixit empresarial i financer. Després del repte llançat per Madrid en el marc del 9N i que li ha costat el cap al clan Pujol, s’haurà de veure quins son els nous equilibris i quines les conseqüències d’aquesta pèrdua de la innocència per part del nacionalisme català. Així sembla previsible la radicalització del discurs per una part, i l’extensió d’una certa frustració per l’altre, que podria convidar a polítics com en Duran i Lleida i similars a recuperar, sempre amb el vist i plau del capital, el camí al centre, o, millor dit, a la perifèria, que és el que se li exigirà a partir d’ara des de Madrid a tot català ‘sensat’.

Per als demòcrates queda maleir el temps perdut des que, al 1980, es sacrifiqués malgrat tots els pronòstics, la majoria social de progrés existent a Catalunya. L’elecció de Jordi Pujol com a Moisés que havia de conduir a la societat catalana a la terra promesa de la prosperitat i de l’autogovern no podia ser més desafortunada. Si ho mirem des de la distància ens sembla ara evident que aquells que van decidir confiar-li les regnes del país a un banquer, de ben poc s’haurien de sorprendre ara, quan el Moisés en qüestió. ha deixat de banda les taules de la llei i el mont Sinaí, amb tal de fugir dalt del seu vedell d’or en direcció a l’ocàs. Pels que segueixen creient en la democràcia, en la cohesió i en el progrés, es tracta avui, en un moment que coincideix tant per la crisi social i econòmica, com per la crisi d’identitat, de recuperar aquella majoria social. En aquest sentit no existeix un altre element de confluència que no sigui el de la radicalitat democràtica. Per una qüestió d’orgull, de coherència i de futur. Però també per higiene moral i política.