Podéssim

Que el líder del més recent fenomen de l’esquerra d’aquest país porti per nom el del fundador del socialisme espanyol, li hagi posat al seu partit el càntic de la campanya que portà a la presidència en Barack Obama, i es presenti com la marca blanca del 15M és una bona notícia. Això significa que sap posicionar-se i que va a totes. Que a més d’un/a el seu discurs mordaç, incisiu i sovint tòxic li hagi suposat un revulsiu, tampoc està de més. El progrés social i polític necessita constantment de l’estímul i no hi ha esperó millor per l’esquerra que la radicalitat democràtica. Si en Pablo Iglesias comparteix amb el seu homònim decimonònic la vocació per a experimentar la política des de la comunicació social, aquell com a tipògraf i editor, aquest com a periodista i tertulià, amb el líder demòcrata te en comú la intuïció en el debat i la oratòria, però també la certesa i l’habilitat per a diversificar el missatge ocupant el màxim de xarxes, de registres i de canals. A ningú se li escapa que l’èxit singular en el desembarcament polític del nou partit es deu tant a una minuciosa estratègia comunicativa com a un cert oportunisme. Però son molts els que desconeixen fins a quin punt te un valor estratègic per a ‘Podemos’ aquest do de l’oportunitat.

L’esborrany de la ponència política ‘La crisi del règim de 1978, Podemos i la possibilitat del canvi polític a Espanya’ planteja una anàlisi sobre el context política actual articulat al voltant de tres premisses, la primera de les quals és l’esgotament del “mecanicisme de les hipòtesi movimentistes”, això és, de la potència transfromadora del 15M, si no hi ha conversió política. La segona premissa és la de la davallada electoral del bipartidisme en el marc de les recents eleccions al Parlament Europeu, i especialment la del PSOE. Finalment, la anàlisi planteja el risc de que la finestra d’oportunitat que s’obre en aquesta situació amb tal de poder estendre la ruptura política dins el ‘règim’, pugui tancar-se abans d’hora. Així el text defensa la necessitat d’anticipar-se a l’efecte que puguin exercir la por i la precarietat en la societat , i a construir “una majoria política de canvi en un sentit popular a l’estat espanyol’. Cal donar-se pressa per a treure-li profit a “l’aguda deslegitimació de l’entramat polític i institucional” que viu el país, però també per a prevenir un altre factor de desgast.

Diu la ponència que la posició immillorable de ‘Podemos’ per a collir el desprestigi del establishment podria ser “fins a cert punt difícil de mantenir en el temps quan la nostra política no sigui tan sols de construcció de voluntat de canvi, sinó que s’enredi en la gestió, las seves necessàries transaccions i compromisos...”. És aquest el punt en el que diríem que l’anàlisi estratègic del partit de Pablo Iglesias grinyola una mica. Si és ben cert que el 15M no pot, com Peter Pan, madurar políticament en el Partit de ‘Mai més’, també ho és que ‘Podemos’ haurà d’afrontar tard o d’hora la necessitat ‘d’enredar-se’ no tan sols en l’ofensiva de la comunicació social, sinó també en la que es desenvolupa en el treball polític a peu d’escó. Posposar aquest moment a la consecució d’una improbable majoria absoluta o d’una majoria crítica, es defugir en part la responsabilitat i menyscabar ‘l’oportunitat’ que comporta l’èxit de l’esquerra transformadora en aquest moment únic.

L’esperança que ha sorgit en l’esquerra amb l’enfonsament del bipartidisme a l’estat espanyol precisa d’una confluència generosa. No s’ha de consumir ni en els personalismes dels uns, ni tampoc en el status quo dels altres. Si la campanya del ‘Yes, we can’ situava al davant del ‘Podem’ un ‘sí’ afirmatiu, una alternativa sòlida d’esquerres al règim de la hipocresia i de la corrupció, obliga a col•locar junt al ‘Podem’ un ‘si’ condicional. Perquè: Podem si som capaços de concertar 10 o 15 mesures imprescindibles per a la regeneració democràtica i la justícia social al nostre país que aglutini al seu voltant un front ampli de progrés. Podem si la confluència s’estén al món laboral i fa del treball l’eix central de la redistribució de la riquesa i de la solidaritat de classe. Podem si recuperem la dignitat de la democràcia representativa, però al mateix temps l’ampliem a nous espais de decisió i de participació ciutadana. Aquesta és l’oportunitat que comparteix el vot de progrés, democràtic i d’esquerres d’aquest país... Ai si podéssim!