Canvi... i tallo

La convocatòria de vaga general del 29S impedí a José Luís Zapatero participar en la tradicional festa minera que es celebrava, des de 1979, cada primer diumenge de setembre al Prat de la Tèrcia, a Rodiezmo. Des d’aquells temps al PSOE li ha mancat l’escenari que li permetia presentar, al moment del reinici de la seva activitat parlamentària, la proximitat amb la classe treballadora i les seves demandes. No sabem si en Pedro Sánchez, nou Secretari General del PSOE des del seu recent congrés extraordinari, haurà trobat a faltar l’oportunitat per a donar-se un bany de multituds i consagrar la vocació socialista i obrera del seu projecte polític en aquest petit poble de Lleó. No hi ha dubte que això li hagués permès donar fe d’aquest ‘canvi’ que anuncià el lema del congrés ‘Canviant... canviant el PSOE, canviant Espanya’ i que després de les darreres derives i excursos del socialisme espanyol, fos desitjable que es tractés d’un canvi cap a les pròpies essències i orígens. Potser per aquesta raó, a falta de Rodiezmo, Sánchez decidís apropar-se a Santiago de Compostela per a aprofitar el focus fixat pels mitjans en la trobada Rajoy-Merkel per donar visibilitat a un programa, el seu, que més enllà de la tan explícita voluntat de canvi, resulta una mica confús i indefinit.

A Santiago el nou líder del PSOE criticà la situació europea, presentà un decàleg de propostes i donà algunes claus dels seus referents polítics. Sorprèn que a l’hora d’identificar els problemes als que fa front la Unió Europea, Sánchez donés especial rellevància a allò que definí com a crisi de lideratge. Sembla notori que el que pateix Europa és una crisi democràtica i que el que li sobra és precisament el lideratge d’una canceller que deixa a l’ombra no tan sols a bona part de la socialdemocràcia europea, sinó també el futur d’un projecte comú anquilosat per la seva immensa intransigència. No sembla massa agosarat pensar que el lideratge que troba a faltar el nou secretari general del PSOE a Europa sigui el seu propi i que es volgués posar a l’alçada dels exemples de Matteo Renzi i Manuel Valls, joves i resoluts líders del liberalisme amb reminiscències socialdemòcrates, ambició per a la qual al seductor acadèmic no li manquen ni planta ni talant. La nova deriva al centre per part del PSOE que això suposaria es confirma de fet quan s’analitzen les 10 propostes que fa Sánchez per a Europa. Excepció feta de la devaluació de l’Euro, plantejada també pel defenestrat Montebourg, cap d’elles aporta un canvi substancial en relació a la lògica i la mercadotècnia de la prou coneguda tercera via.

Algunes d’elles esdevenen, això sí, esbalaïdores. Així per exemple la primera, que pretén canviar els objectius del Banc Central Europeu per a incloure junt al d’estabilitat, el de plena ocupació. Sembla evident que canviar en aquestes alçades l’article 127 del Tractat, xocaria no tan sols amb l’aritmètica existent al Parlament i al Consell, sinó també amb el més que probable recel de la pròpia socialdemocràcia europea. Resulta a més irritant que, quan fa ara exactament tres anys el president Zapatero, en un abús polític de primer ordre, introduí juntament al PP l’objectiu d’estabilitat a la Constitució espanyola, ara el seu successor pretengui corregir aquesta al Tractat. Però al marge d’arravataments com aquest o el de negar-li el suport a Jean-Claude Juncker, l’afiliació política de Sánchez es defineix pels seus referents. A l’article publicat a rel de la seva visita a Santiago, les cites de González i del text del Grup de reflexió Europa 2030 el situen amb meridiana claredat. Convé recordar que les conclusions d’aquest grup de ‘savis’ (Mario Monti...) es van presentar a Madrid 4 dies abans que el president Zapatero anunciés la seva històrica genuflexió davant els mercats i donés pas al gir programàtic que tant costà en drets i condicions a la ciutadania.

El text del grup de reflexió recull tots els tòpics i sembla recuperar per moments les essències del darwinisme social. Europa s’ha de definir en la seva lluita oberta amb el món. La transformació que comporta en termes de competitivitat i globalització, obliga a adaptar i flexibilitzar el model social europeu i a actuar ‘amb gosadia’. Com cita Sánchez del informe liderat per González, el dilema que es planteja és el de ‘reformar o decaure’, el que el confirma en l’òrbita d’aquella desviació de la socialdemocràcia que li ha costat a Europa els drets socials i laborals conquerits des de la postguerra. És per això un despropòsit que en el seu article apel•li a signar un nou contracte social. El únic que es va poder assolir en Europa s’imposà gràcies a l’aliança entre el centre i l’esquerra. El bipartidisme al que sembla continuar confiant-li la seva sort el flamant secretari general, comportà una pèrdua de credibilitat davant el capital, que ha convertit en irrisòria la posició negociadora de la socialdemocràcia a Europa. Per això convindria que el canvi propugnat per Pedro Sánchez no es quedés en la forma, sinó que arribés al programa i al contingut. Resulta del tot imprescindible que la regeneració democràtica del PSOE no es quedi en un canvi de cares, sinó que es defineixi en un projecte trencador, radical i progressista, que supediti l’economia a la política i ajudi a recuperar una majoria real per a l’esquerra.