Europa tabú

Quan han passat 100 anys des de la publicació de ‘Tòtem i tabú’ de Sigmund Freud, Europa sembla estar madura pel divan. La deriva cap a la xenofòbia i el racisme, l’extensió de la injustícia i de la desigualtat, la negació dels propis principis i valors o l’entrega impúdica, gairebé grollera als mercats, mostren un projecte europeu que ha perdut el seu equilibri moral, i amb ell, la major part de la seva salut i higiene política. Si amb la seva incursió en l’antropologia, Freud demostrava el immens potencial del psicoanàlisi, és possible que aquesta pràctica terapèutica podés resultar també profitosa per a la construcció europea, una criatura difusa per naturalesa que avui sembla condemnada a la fatalitat. Sembla probable que la pèrdua del tòtem natural de les tribus que conviuen a la península euroasiàtica, això és, la divisa o moneda nacional, les hagi postrat en una profunda consternació, desinhibint, al mateix temps, els apetits sempre incestuosos del capital. Deslligada la seva voràgine concupiscent, irrefrenable i material aquest, tot i així, hauria mantingut en peu per a la ciutadania uns pocs tabús, amb tal de garantir la preservació de la seva autoritat i projecció moral.

Així, mentre les élites es fusionen, s’acaronen i s’intercanvien en un aquelarre tòrrid i voluptuós, les bones gents intenten salvar les distàncies i recuperar cordura i distinció a base de banderes, samarretes de futbol i bards tòxics que bramen com ants en cel, en l’erm gelat d’Eurovisió. Perquè més enllà de la lúbrica sensualitat financera, la pervivència de l’estat nació és una necessitat per a la oligarquia europea i al mateix temps un bàlsam per a una ciutadania ferida y confusa davant el deliri al que es veuen abocats els seus sentiments de pertinença i identitat. El mecanisme de distribució de la riquesa, quan aquest va del pobre al ric, precisa d’un feu ben controlat i opac per a poder-se realitzar en tot el seu esplendor. Per això és necessari l’estat i la sobirania fiscal, per a controlar els ressorts i recursos financers, de tal manera que sigui possible retallar en educació i sanitat mentre es fomenta l’elusió i el frau fiscal i s’alimenten a nivell europeu els més rancis prejudicis sobre decadència i virtut. Sembla clar que la fiscalitat precisa de fronteres per bé de la única frontera que importa de veritat: La que separa les rendes del treball de les del capital.

Per això i de manera cada vegada més irresponsable i mesquina s’intenta, des de les élites, reforçar la malmesa identitat de l’estat nació, amb tal de facilitar domini i control. Es subratlla, es jutja i categoritza, s’alimenta la vanitat o la por per a que la ciutadania d’un i altre indret se senti diferent. Així s’estenen estratègicament les sospites sobre la vocació parasitària d’alguns col•lectius i persones; immigrants, nòmades, perifèrics o pàries. Es denuncia i falseja la seva voluntat d’abusar de la hospitalitat dels seus sempre generosos amfitrions, i se’ls acusa de robar-li a la classe mitja local el seu merescut benestar. Però com sempre hi ha excepcions. Especialment pels molt formats, metges i enginyers, o pels empresaris adinerats, als que el seu capital, ja sigui material o humà, redimeix sobradament del pecat que comporta la diferència original. Des del Regne Unit fins Alemanya, passant per Suïssa o per la República Francesa, son ja masses els països que han caigut en la mateixa ximpleria i han demostrat, sense gairebé avergonyir-se, la mateixa temeritat.

No es pot explicar aquest recurs al populisme i als més baixos instints si no s’entén el valor que te avui l’estat per a l’oligarquia empresarial i financera. Aquesta criatura els hi garantitza el domini econòmic mitjançant la sobirania fiscal i els hi assegura el domini polític, que s’exerceix gràcies al joc populista del mèrit i la identitat. Amb la pèrdua del tòtem hi ha així dos tabús que resulten avui especialment estratègics per a la supervivència de la jerarquia en Europa: la immigració i la fiscalitat. Ambdós es mantenen al marge del debat europeu. Per a tots dos hi manca un projecte comú que permeti transcendir les fronteres nacionals i amenaçar la frontera social. A aquests dos tabús s’ha de sumar potser un tercer que és aquell d’una única arquitectura institucional. El d’una construcció de la Unió Europea amb una estructura administrativa comú a nivell territorial. També aquí, i tot i els solapaments, la ineficiència i la rèmora que suposa per a la construcció europea, l’élite no vol escoltar de cap manera que això es pugui harmonitzar. També aquí es viu i s’experimenta la diferència, com la darrera frontera que salva l’Europa dels privilegis davant la seva dissolució en l’Europa social.