Sobirania social

Es podrà dir que en la situació actual ser català i d’esquerres no resulta gens senzill. Però pel que fa aquells que es freguen les mans pensant en la mena de bloqueig que pot resultar d’aquesta combinació, cal advertir que fins i tot resulta un exercici estimulant. La coincidència de l’ofensiva neoliberal amb l’emergència d’un discurs força reivindicatiu en el plànol nacional, suposa un repte apassionant i necessari. Precisa d’amplitud de mires, de respecte i sensibilitat davant l’expressió popular i d’un grau superior d’empatia. La contundència de la mobilització de l’onze de setembre a Catalunya és difícil d’entendre si no és com una confluència de sensibilitats enfront una mateixa injustícia; la de la violència exercida contra un model social construït sobre principis fortament interioritzats per la ciutadania com la solidaritat, el progrés social o la honradesa en la gestió pública. Per aquesta raó l’assetjament implacable contra l’estat del benestar comporta la defensa de l’autonomia fiscal i de la proximitat política com a garanties per fer front de manera eficaç i justa a la crisi sistèmica.

Però si seguim el fil de l’actualitat ens trobem amb dos aspectes que resulten especialment xocants. En primer lloc el govern català no s’ha distingit especialment per la seva honradesa ni per defensar el model social, ni tampoc per presentar una veritable alternativa al model tòxic de creixement. El cas Palau i alguns altres, la política de retallades socials i la insistència en donar impuls a projectes incoherents des del punt de vista econòmic, com Eurovegas, mostren que en aquests tres eixos no hi ha elements que permetin distingir realment entre Barcelona i Madrid. En segon lloc sembla evident que el problema de la sobirania ja no resideix en el fet que les decisions es prenguin a l’estat o a Catalunya, sinó en que de manera indiscutible aquestes decisions s’han traslladat a Brussel·les o Berlin, per no esmentar la citi londinenca o Wall Street. I és que la involució social i política que ha forçat la globalització i la financiarització de l’economia qüestiona en la seva essència el model de sobirania de l’estat-nació.

La postura de la Generalitat, a la que és d’agrair el seu assossec, desencadena tot i així un procés de complex govern que respon a una voluntat d’instrumentalitzar el fet nacional català o d’aixecar una cortina de fum que amagui no tan sols les estridències domèstiques o l’assetjament a l’educació, la sanitat o la funció pública, sinó la pròpia incapacitat de plantejar una resposta coherent a la crisi democràtica i de sobirania política que vivim a nivell global i especialment en l’àmbit de l’Eurozona. Semblaria precipitat i pot ser insidiós dir que el govern català, com alguns altres governs europeus, utilitza el discurs nacional per a distreure l’atenció del procés il·legítim de redistribució de la riquesa que empobreix cada vegada més a la classe mitja i treballadora mitjançant l’espoli social. Però sembla coherent plantejar que aquesta és la resposta més senzilla per fer front a una crisi profunda de sobirania que agreuja no tan sols a Catalunya, sinó al conjunt de l’estat espanyol i que no té solució en una simple transferència política.

Una resposta adient a l’actual crisi institucional catalana s’ha d’articular simultàniament en tres àmbits i temps diferents. En primer lloc s’ha de donar a nivell europeu, on a llarg termini, cal que la crisi esdevingui l’argument per desenvolupar un model administratiu coherent i únic que recuperi el paper de les regions com a espais polítics, econòmics i socials de proximitat. En aquest sentit el poder actual dels estats en el Consell Europeu suposa un impediment important. En segon lloc i a mig termini és precís obrir un diàleg decidit però constructiu a nivell estatal sobre la redefinició dels àmbits competencials i d’autonomia fiscal. Finalment, i a curt termini, cal una maduració democràtica que regeneri la seva legitimitat i reforci la identificació de la ciutadania amb el seu model polític. Perquè el que està sobre la taula no és ja la sobirania nacional, sinó la sobirania social com a àmbit de garantia per a l’autonomia individual i col·lectiva. Qualsevol iniciativa plebiscitària que esgoti el seu impuls en l’establiment d’un nou estat, fracassarà si no aconsegueix donar resposta també a l’amenaça que comporta l’actual sotsobre social i democràtic.

L’ofensiva que experimentem en l’àmbit laboral, cultural, en la sanitat, l’educació, les prestacions socials, les pensions o la dependència, és una agressió contra l’autonomia de les persones, contra la seva dignitat i contra els seus drets ciutadans. Forma part d’un procés que té en l’anulació de l’emancipació i la independència individual el seu principal objectiu i que pretén, sigui como sigui, impedir la construcció de la consciència o de l’organització col·lectiva. Per aquesta raó la urgència avui és reforçar i realitzar sense por el dret a decidir, però també millorar els mitjans disponibles per articular el diàleg social i públic. No és un atemptat democràtic exigir un referèndum sobre la qüestió nacional, però sí ho és limitar la consulta pública tan sols a la dimensió territorial de l’autogovern. Un referèndum que aporti un canvi real hauria de plantejar la qüestió nacional, però hauria d’incloure a més dues preguntes sobre el model social i sobre la qualitat democràtica. Pot semblar tautològic que es pregunti a la ciutadania si està satisfeta amb els actuals instruments democràtics, però aquesta és la clau per avançar cap a la sobirania social com a expressió real i última de l’exercici democràtic.