El socialisme del capital

Al seu llibre ‘diners cremats’, el professor Christian Marazzi de la Universitat de Lugano, dona algunes claus històriques de l’origen de la crisi democràtica i social que estem passant. Amb l’ocàs del fordisme, a mitjans dels anys setanta, el capital empresarial hauria decidit recuperar el marge de benefici perdut mitjançant una bateria de mesures: la rebaixa dels costos salarials, l’ofensiva contra les estructures sindicals, la deslocalització de la producció, la precarització de la força de treball i la diversificació dels models de consum. Al mateix temps hauria donat un gir copernicà en les seves pròpies essències (meritocràcia...) impulsant la financiarització, això és, la consecució de beneficis no ja pel balanç d’empresa, sinó per via borsària. El crèdit barat per un costat, la lliure circulació del capital per l’altre, haurien acompanyat aquesta revolució silenciosa del capital que, desfent-se del seu ancoratge i responsabilitat social, hauria posat en jac la sobirania i autonomia política dels estats al temps que animava tota una sèrie de bombolles especulatives.

La darrera, més que una bombolla gairebé una embòlia sistèmica, lluny d’acovardir a l’elit econòmica i financera, l’hauria convençut de l’oportunitat de posar tota la carn (la nostra) a les brases, que és la situació davant la que ens trobem avui. La càrrega del deute del sector privat és desplaçada al sector públic. La crisi és aprofitada així per socialitzar aquest deute privat gràcies als diners dels contribuents i a la liquiditat que faciliten els bancs centrals. Marazzi arriba a parlar amb ironia del ‘comunisme del capital’ mitjançant el qual els estats s’acaben adaptant sense dir ni piu a les necessitats i dictats dels soviets financers, això és, bancs, assegurances, fons d’inversió, etc. que imposen la dictadura del mercat sobre la societat. Per la via dels rescats financers els mercats s’incorporen així a la gestió del deute públic i imposen, per la via de les reformes estructurals, el seu propi programa: precarització, flexibilització i liberalització. Així es supera la contraposició entre estat i mercat i s’instaura una nova hegemonia.

En aquest procés que s’ha desenvolupat al llarg dels darrers trenta anys, convé estudiar la responsabilitat que li correspon a la política, i especialment a l’esquerra que, des de diferents governs, ha permès que, ja sigui per omissió o submissió, s’implantés aquest nou estatus quo. A nivell d’Europa la anàlisi convida a qüestionar el paper de la socialdemocràcia, una ideologia de honrosos orígens, però que, de tant rebaixar el seu compromís social, finalment ha acabat per facilitar el sotsobre democràtic. Amb la seva inquietant capacitat d’adaptació, amb la conquesta constant del centre i el desenvolupament d’un pragmatisme sense límits, la socialdemocràcia ha traït els seus principis. Tot i així mai ha volgut renunciar a la marca ‘política’ que li continua donant una certa aparença de solidesa que està en contradicció evident amb la seva pràctica governamental. Si Marazzi posa per títol al seu llibre ‘socialisme del capital’ aquest procés de deriva del nostre model social no hagués estat possible sense la participació i complicitat de certs ‘socialistes del capital’.

Son aquelles figures de la socialdemocràcia que en l’exercici d’una responsabilitat política han permès la davallada de l’estat del benestar, la pèrdua de drets socials i laborals, la genuflexió del treball i de la classe mitja davant el capital i l’elit financera. En el cas de l’estat espanyol i del Partit Socialista, aquesta traïció (es d’esquerres baixar impostos!) ha suposat una forta penalització electoral. Tot i així, lluny de forçar la renovació i el debat, el lideratge del partit ha preferit encomanar la seva salvació històrica al bipartidisme. Aquella lògica monàrquica que introduïren conservadors i lliberals en l’Espanya de la restauració i que substitueix l’aternativa per l’alternància política. Es tracta de donar pas a l’altre cada vegada que s’ha fet alguna cosa malament, amb tal que així, quan l’altre encara ho faci pitjor et toqui tornar a la primer línia política. Aquesta dinàmica, extenuant, perversa, impedeix l’oxigenació política i comporta tots els símptomes de la gangrena democràtica: la indolència, l’apatia, la resignació de la ciutadania que patim avui.

És de témer que per a alguns aquesta frustració democràtica suposi una garantia de supervivència política, per molt que a mig o llarg termini, aquest desarrelament comporti un fort risc de radicalització. Pels que van més enllà, no queda altre remei que inspeccionar críticament el passat, però també el present i la proposta política. Resulta inevitable deixa meridianament clar que el model de creixement que ha condemnat el país al desastre ha estat un model compartit amb la dreta que, al seu moment, s’assumí sense més contemplacions. En relació a l’espoli del nostre model social, la socialdemocràcia ha de marcar amb claredat línies vermelles que suposin compromisos clars per al futur: eliminar la reforma laboral, penalitzar fiscalment les rendes del capital davant les del treball, prioritzar l’educació, la sanitat, la innovació, la funció pública. Més enllà és precís un debat a fons sobre el progrés social i sobre el desenvolupament democràtic, dues forces que precisen d’una constant renovació o acaben ofegades pel pes de la inèrcia.