Benvolguts companys i companyes! Us porto la salutació de les CCOO de Catalunya. Vull agrair l’oportunitat de poder gaudir amb vosaltres aquesta jornada d’acció i aprofitar-la per a compartir amb vosaltres algunes reflexions. Fa ben poc un diari de Frankfurt presentava al nostre president Rajoy com “l’espanyol lleial”. Perquè tot i la incomprensió de la població es preocupa constantment per rebaixar els salaris, per flexibilitzar el mercat laboral, per facilitar l’acomiadament. Nosaltres entenem una altra cosa sota la paraula ‘lleialtat’. Perque, com es pot considerar lleial fer més senzill l’acomiadament amb un 25% d’aturats? Lleialtat davant qui? Davant la població? Amb gairebé 6 milions d’aturats? Amb 1.700.000 famílies que viuen sense cap ingrés? Amb 500 famílies que cada dia son desnonades de les seves llars?
La lleialtat d’un polític, també la d’un sindicalista, consisteix en defensar els interessos d’aquells i aquelles a qui representa. Això se li diu democràcia. Al respecte a les promeses electorals se li diu honestedat política. Per desgràcia ambdós conceptes no son molt actuals a l’estat espanyol. L’estat d’excepció persistent que ens imposen els mercats financers fan de la democràcia quelcom que se’ns pren dia a dia. Abans quan descendia la competitivitat es devaluava la pròpia moneda. Així, d’un dia a l’altre tots, rics i pobres, eren una mica més pobres. Ara la cosa ha canviat. Sense moneda per devaluar, es devaluen selectivament els drets laborals, les prestacions socials, els salaris. Un somni per a les elits econòmiques. Un mal son per a la ciutadania!
El motiu que s’utilitza és que els espanyols han viscut per sobre de les seves possibilitats. No tan sols els especuladors o banquers, sinó tots: Funcionaris, jubilats, dependents, joves, assalariats, aturats. Es transmet la impressió que els espanyols han viscut a costa d’altres. Per reforçar-ho es posen sobre la taula els prejudicis més rancis. Es parla de festa, de sol, passió i migdiada. Els espanyols tenen la culpa del deute bancari, tots! I així el deute privat es converteix en culpa nacional, en deute públic!
En nom de la penitència social, això és, de l’austeritat, s’introdueixen sense consideracions reformes en el mercat laboral. S’augmenta l’edat de jubilació, s’imposen
rebaixes salarials. S’introdueixen paquets d’estalvi, s’augmenta el IVA. Les
ulleres i els bolquers d’un dia a l’altre es graven, no ja amb el 8, sinó amb
el 21%. Es cert que la miopia financera és responsable de la crisi. Però no per
això tenim la culpa tots els que portem ulleres!L’objectiu que s’esgrimeix és el de l’estalvi. Però amb l’austeritat el deute públic s’ha duplicat els darrers 4 anys. L’objectiu és crear, mitjançant la flexibilització llocs de treball. Però l’atur ha pujat des de 2008 del 8,6 al 25%. L’objectiu és assegurar-se la confiança dels mercats. Però la prima de risc ha augmentat des de que s’introduí l’austeritat, al maig de 2010, de 160 a 600 punts. Hi ha alguna cosa que falla! O bé s’erra constantment l’objectiu principal, i llavors és incompetència, o es persegueix un objectiu molt diferent, i llavors és estafa!
Perquè si realment del que es tracta és de sanejar el pressupost estatal, també tindrien cura dels ingressos fiscals. Però ben al contrari el que s’aprova és una amnistia fiscal que premia als defraudadors per les seves argúcies. Si el frau fiscal a l’estat espanyol estigués tan sols en la mitja europea, el pressupost públic disposaria de 35.000 milions addicionals a l’any. Però sembla ser que això no preocupa a l’espanyol lleial. Tampoc als europeus lleials en el BCE o en el Consell Europeu. Es concentren en allò que entenen és essencial. I això son els bancs!
En aquests ara se’ls vol ficar 65.000 milions per la vena financera. Aquesta quantitat es correspon amb el paquet d’estalvi aprovat al juny, que deprimeix amb força la sanitat, l’educació, la recerca, les polítiques socials. Als assalariats, als aturats i als jubilats se’ls carrega amb el cost del rescat bancari. Perquè no es tracta de fer més competitiva l’economia espanyola. L’objectiu és animar la competició social a la baixa en Europa. Es tracta de crear a l’estat espanyol les condicions desitjades per les empreses i pel capital: una ma d’obra barata, pobres drets laboral, cotitzacions baixes i, si no queda altre remei, impostos a les empreses. Però mínims! Això és el que s’entén per competitivitat a Europa. La competència social, deslleial i a la baixa!
Però per aquest camí es juga amb foc. Les polítiques que s’imposen als espanyols empitjoren cada vegada més la situació social i econòmica. Tal i com hem vist aquesta setmana, s’acumula la ràbia i la frustració i es fa palès el conflicte social. Perquè l’austeritat ve acompanyada d’un immens dèficit democràtic. Als ciutadans se’ls confronta amb una política de fets consumats i que no es correspon en res al programa electoral. Es governa amb l’exclusió del parlament. La sensació d’injustícia de la ciutadania creix a cada dia que passa. Perquè s’entén que la crisi no és més que una excusa per a l’espoli social!
Espanya el que necessita actualment no és austeritat sinó responsabilitat. Això és: una resposta justa a l’origen de la crisi. Que aquells que han anat massa lluny en la seva cobdícia paguin per ella o siguin portats als jutjats. Però en comptes d’això s’utilitzen excuses i prejudicis. Com maniobra de distracció perquè no es facin massa evidents el desmantellament social i la genuflexió davant l’economia financera. Que pel camí es quedi el projecte europeu sembla que no te importància. És el preu que s’ha de pagar perquè es mantinguin en tot el seu esplendor els balanços bancaris, tot i que sigui destruint la cohesió i la pau social!
Se’ns diu que els alemanys ho han fet bé. I és cert, en part. Perquè també a la República Federal un de cada set nens depèn de l’ajuda social. Perquè una quinta part dels treballadors i treballadores alemanys son pobres. Tenim la certesa que Alemanya li pot oferir a Europa quelcom més que la precarització del mercat laboral. En estem convençuts. L’alta productivitat, el sistema de formació, la inversió en R+D... Precisament per aquesta alta productivitat els treballadors alemanys haurien de veure augmentats els seus salaris. S’hauria de posar sota pressió el treball precari. Això és just amb els treballadors alemanys. Però també ho és amb els treballadors espanyols!
En la situació actual no es tracta de generositat. Del que es tracta és de ser justos. Una cosa és que Alemanya mostri de manera constructiva el camí de sortida de la crisi. Però és molt diferent que el capital financer utilitzi l’oportunitat per a refermar la seva hegemonia a Europa! Perquè en un primer pas es crearà una Europa de dues categories, i després s’acabarà per harmonitzar totes dues a la baixa. Per això hem de treballar junts i posar fi a la desregulació neoliberal. Posar un límit a l’apetit insaciable i sense escrúpols de l’elit financera. Deslligar d’una vegada les finances dels estats dels mercats de capital i de l’especulació sense límits!
És comprensible que els bancs facin pressió. Que segueixin demanant poder comprar diners a l’1% per a després tornar-s’ho a vendre als estats al 6 o al 7%. És comprensible perquè crea addicció. Però és insostenible. Per aquesta via la riquesa pública, la riquesa social que tan àrduament hem construït, és privatitzada. Europa necessita una altra cosa. Amb urgència. Un nou contracte social que posi el creixement i l’ocupació en primer lloc. Ingressos més forts mitjançant una coordinació justa i eficaç a escala europea de les polítiques fiscals. Una lluita comuna contra el frau, el dumping, l’evasió i els paradisos fiscals. Tan sols així podrem estar a l’alçada dels reptes als que fan front les persones, el medi ambient i l’economia real. Vaig a terminar.
Si no m’equivoco, fa poc el ministre de finances bàvar va dir: “Som solidaris, però no som tontos”. Amb tot el respecte he de dir que no ho acabo d’entendre. A qui es refereix el senyor ministre amb ‘nosaltres’. Apel·la al mateix temps al milionari i al que té necessitat d’ajut social? És que tots dos son igual de solidaris? En la situació actual en què l’escletxa entre rics i pobres creix tan ràpidament hauríem de posar molta cura quan utilitzem el plural. Per això avui us proposo que canviem aquest redactat: “Som solidaris, per això no som tontos!” Perquè hem creat un sistema social mitjançant el qual la cohesió i la justícia social garanteixen el benestar, el progrés i el creixement sostenible per a les nostres societats. Per això hem de lluitar junts a Europa. Colze amb colze. Per aconseguir que d’una vegada es comenci a redistribuir amb justícia. A Alemanya, Espanya i Europa! Moltes gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada