Treball o renda

Molt haurem de lluitar i molt haurem d’organitzar-nos per canviar la tendència en la consideració social que té el treball i en la distribució de la riquesa que aquest afavoreix i legitima. L’article 35 de la Constitució estableix el dret al treball i a una remuneració què, a finals dels anys setanta, es reclamava com ‘suficient per satisfer les seves necessitats (les de la persona treballadora) i les de la seva família’. Lamentablement la igualtat en l’accés al treball i la millora de la taxa d’ocupació del conjunt de la població no ha permès realitzar l’objectiu que una unitat familiar pugui viure amb un salari o amb dos mitjos salaris. Ans al contrari ha succeït l’invers. Actualment el conjunt de la societat reballa més per una redistribució de la riquesa que és inferior. Té a veure amb la precarietat, amb la manca d’inversió i amb l’increment contingut d’una productivitat, la millora de la qual, malauradament, no es distribueix justament entre treball i capital. Però l’article 35 de la Constitució resulta també d’interès en relació a un altre debat molt present en l’actualitat: El de la renda bàsica universal (RBU).

Convindrem que si s’acomplís amb el dret a un treball digne amb una bona remuneració, no seria necessària una renda bàsica universal, especialment si aquest treball permetés, mitjançant la redistribució primària, esmorteir de manera eficient les diferències de renda i facilitar ingressos contributius i fiscals per tal que les polítiques públiques, després de gravar riquesa i patrimoni, fessin la resta. Si s’acomplís amb el treball en allò que s’exigeix per a la renda bàsica, aquesta, probablement, seria innecessària. Com sabem son tres els requisits que defineixen la RBU: que sigui universal, individualitzada i incondicional. També en relació al treball, l’accés, així l’article 35, hauria de ser ‘universal’ (tots els espanyols), és, per necessitat, individualitzat, i hauria de ser a més incondicional, això és, que no hagués cap mena de condicions en termes d’edat, gènere, origen per tal d’exercir aquest dret. Però existeix a més una qüestió que esdevé clau en el cas de qualsevol renda laboral o substitutòria que és la suficiència en relació als ingressos, garantida, en el cas del treball, però incerta en el cas d’una renda universal.

El professor Noguera, autor d’alguns articles interessants en relació a aquesta qüestió, suggereix que son diverses les raons (cost, gestió administrativa, encaix amb el sistema contributiu...) que conviden a plantejar-se la impossibilitat d’implantar de manera immediata una renda bàsica. Però potser la de més pes tingui a veure precisament amb la suficiència, que exigiria relaxar, com a mínim, els requisits d’individualitat i universalitat. Una implementació exitosa de la RBU passa, pel sociòleg, per un desenvolupament i millora progressius del sistema de rendes garantides, pensions mínimes i polítiques familiars en les que la càrrega de la prova hauria de correspondre a l’administració. La pregunta de fons és com assolir de manera estable i suficient ingressos per a la renda bàsica si tenim en compte l’esforç ingent que ha realitzat i continua realitzant el poder financer i econòmic per revertir la progressivitat del sistema fiscal, o per tal d’evitar què, com s’ha vist amb la inflació, les rendes salarials tinguin capacitat de redistribuir renda per tal de garantir la cohesió, el benestar i l’estabilitat de la demanda.

Perquè els Pressupostos Generals de l’Estat, la única llei que té caràcter exclusivament anual, hauria d’aportar majors garanties per l’accés a la renda de la ciutadania que allò que s’estableix en el títol que el text constitucional dedica als drets i deures fonamentals? Donada la intermitència en l’aprovació parlamentària dels pressupostos, les diferències en la ponderació de les diferents partides depenent del color polític, i la incidència de factors exògens com el Pacte d’Estabilitat i Creixement europeu, no subjectes a camp mena de control democràtic, sembla improbable que uns PGE puguin garantir el que no garanteix la Constitució. El que caldria és concertar majories socials i polítiques per a preservar i desenvolupar el dret al treball: ampliant el seu propi concepte a àmbits com la formació o la conciliació, introduint el ‘deure’ de la universalitat en l’accés i per tant el control de l’oferta mitjançant les polítiques públiques, fins a garantir la suficiència blindant l’autonomia de les parts en la negociació col·lectiva i millorant el sòcol del salari mínim.

El debat a l’esquerra no pot ser l’alternativa entre el dret a la renda i el dret al treball. En paraules de la CGT francesa: «la solidaritat nacional no pot servir indefinidament de crossa a la ineficàcia del nostre sistema econòmic». Ni tan sols l’aparent ocàs de la ideologia, la condemna als clarobscurs de la doble transició o la il·lusió per una simplicitat redemptora en termes polítics pot ocultar que economia i societat van lligats intrínsecament i que parlar de renda, és parlar en primer lloc de treball i capital. Sense articular un equilibri entre aquests dos factors, no hi ha possibilitat de conquerir una garantia estable per al benestar de totes i tots nosaltres. Això, en el context actual, passa per no altera l’ordre de prioritats del binomi: ‘treball o renda’.