De cadascú....

D’entre els grans misteris de la humanitat hi ha un que destaca especialment per afectar-nos a totes i tots per igual: Com és possible que la democràcia sigui compatible amb la desigualtat? Es suposa que una societat democràtica comporta una millora de la cohesió social perquè aquesta és la que li interessa a la immensa majoria, però malauradament aquest no és el cas. Fer compatible democràcia i desigualtat passa pel bloqueig al nivell de les institucions (polítiques, financeres...) per tal de limitar la capacitat de redistribució que tenen treball, fiscalitat i polítiques públiques, però també pel control de mitjans i xarxes i per la definició d’un relat sociocultural on el mèrit ha passat a ocupar un lloc central. I ens ve de lluny. Com escrigué fa 150 anys el politòleg francès i fundador de l’Escola Lliure de les Ciències Polítiques, Émile Boutmy, «les classes altes abandonaren instintivament la ganduleria i van inventar la meritocràcia per tal que el sufragi universal no els privés de tot allò que posseïen.»

De Meritocràcia ens parla un informe publicat fa un any pel Future Policy Lab. En ell se’ns mostra com la cultura del mèrit parteix d’un supòsit fals, que no és altre que el de tractar d’impulsar suposadament la igualtat d’oportunitats. La meritocràcia es presenta com un sistema que opera en dos àmbits. En el primer s’oposa a la discriminació per origen, raça o gènere. En el segon trasllada a l’Estat la responsabilitat d’igualar amb les seves polítiques les condicions de partida per tal que la igualtat permeti operar al mercat en una marc de competició suposadament perfecte. La meritocràcia efectua així dues operacions que es complementen. La primera legitima el mèrit per plantejar una situació de partida que pressuposa i, en teoria, garanteix la ‘igualtat’. La segona moralitza el mèrit, per justificar aquest un accés diferenciat a riquesa i renda en funció de les capacitats i de l’esforç de cada persona. Però si la primera suposició no s’acompleix i té més de premissa que de realitat, la segona cau pel seu propi pes.

Per mesurar la igualtat d’oportunitats la referència més directa és la mobilitat social, i especialment la mobilitat relativa, això és, no la millora intergeneracional del conjunt de la població, sinó la millora de col·lectius i grups de renda específics. En aquest àmbit Espanya es situa, juntament amb Polònia, Hongria i Portugal a la cua d’Europa i és un dels països en els que l’estatus s’hereta de manera més evident. Néixer pobre triplica les possibilitats de ser-ho també en edat adulta. Tenir pares de nivell educatiu baix dobla les possibilitats de fracàs escolar, de repetir curs o de no completar estudis terciaris. Aquella herència social que l’educació i la manca de recursos públics consolida, tampoc la corregeix el mercat de treball. L’origen social fa què, amb la mateixa nota, el privilegiat accedeixi a una millor ocupació en el sector privat, però també en el sector públic, gràcies a poder dedicar més temps a preparar unes oposicions, o a disposar, per família, d’una nodrida xarxa de contactes corporatius (jutges, metges, advocats...).

El principal problema de la meritocràcia és per tant el rentat de cara que fa d’un sistema que és injust però a més ineficaç en la seva pròpia lògica, per no promoure a qui major capacitat té o més esforç ha posat, sinó a qui juga amb les cartes marcades. Aquestes li permeten disposar d’una bona educació preescolar que desenvolupi les seves capacitats cognitives, accedir a una escola amb ràtios reduïdes i que li obrin la porta a un cercle social selecte, o tenir accés privilegiat a una ocupació de qualitat que li permetrà consolidar la riquesa heretada mitjançant una bona renda. Front a aquesta realitat, front a la igualtat d’oportunitats falsa i insuficient que proclama la meritocràcia, el repte és el d’assolir una igualtat d’oportunitats que superi els bloquejos descrits al principi i que permeti premiar només que l’esforç i la qualitat de les decisions que prengui cada persona al llarg de la seva vida.

En relació a aquesta qüestió no està de més recuperar les glosses de Marx al programa fundacional del Partit Obrer Socialista d’Alemanya, amb motiu del seu congrés a Gotha, el 1875. En ell recorda com el problema de la distribució (renda, salari...), tan sols podrà ser resolt quan s’intervingui en el modus de producció. És la realització del sentit i de la funció social inherent al treball, la que resol la injustícia que comporta indefectiblement la seva ‘mercantilització’ mitjançant un salari que fa impossible realitzar l’ideal original «De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats». Pero ens diu Marx que aquesta realitat queda reservada per la ‘fase superior de la societat comunista’. A l’espera d’assolir-la serà qüestió de superar en primer lloc la ideologia del mèrit i instaurar la de la justícia social i d’una igualtat d’oportunitats substantiva i real.