dimarts, 18 de juliol del 2023

El desert

En ‘Així parlà Zaratrustra’ el filòsof alemany Friedrich Nietzsche posa en boca del seu caminant un salm que comença amb un avís lúgubre: «El desert creix. Ai de qui albergui deserts!». L’autor de ‘Humà, massa humà’, considerat, juntament amb Marx i Freud, un dels tres mestres de la sospita, invoca amb aquesta imatge l’extensió del nihilisme i de la incredulitat, de la falta d’autenticitat i de la pèrdua de sentit que caracteritza el final del segle XIX. 140 anys després, la imatge, en bona mesura, s’ha convertit en la senya d’identitat d’un món supeditat a una crisi permanent. Així la desertització és avui la insígnia que enarbora el triomf de la tecnologia, amb un desert de silici que despersonalitza allò que toca i que ens converteix en perifèria. I és també la derrota del nostre entorn més immediat, la naturalesa de la que formem part i que fa palesa un intens esgotament per l’espoli, l’abús i el monocultiu. Però és, sobre tot, el desert que creix en l’àmbit de la política. Així el feixisme, per molt que pretengui civilitzar-se i vestir-se de llarg, és la desertització de les idees, l’estigmatització de la diversitat, la persecució de la dissidència, la imposició d’un discurs rotund, però tan càustic com banal.

El feixisme està, com Aníbal, a les portes, tot i que la batalla encara s’ha de lluitar i l’heroi que pretén empunyar la bandera de la victòria, per a si voldria la visió del general cartaginès. És aquesta una de les paradoxes, perquè Abascal sembla tret abans d’algun videojoc de la guerra del golf, o d’alguna escena de Lawrence d’Aràbia, que d’una aventura gràfica del capità Trueno o de l’íber Jabato. De fet la fisonomia del líder de Vox és més pròpia del califat dels Omeia que d’un paladí de les hostes de la regna Isabel, tot i que la seva falta de tolerància i el seu limitat horitzó cultural el situarien abans en les fileres de la reina de Castella. Com bon fill de tots els deserts: històric, polític i sociocultural, el líder de Vox sap que el que importa per a governar la mainada és saber callar i esperar-se. Deia Benito Pérez de Galdós en referència a la naturalesa política del nostre país, que existeixen tres tipus de cabdillatge: el guerriller, el contrabandista i el lladre de camins. Poc separa als uns dels altres, perquè es confonen els tres. El líder de Vox podria encarnar al militar, a l’estraperlista o al saquejador. Als tres no se’ls coneix ofici ni benefici, perquè viuen de l’oportunitat, de l’audàcia del moment i, per sobre de tot, de la por dels demès.

Quan veiem la mirada hieràtica d’Abascal ondejant allà a dalt, als banderins que franquegen els carrers d’alguns dels barris obrers que van ser detonant de la transformació d’aquest país, hi ha quelcom que se’ns regira a l’estómac. Ens preguntem què ha passat perquè allò que fou el bressol de la transformació democràtica, s’estigui convertint en la urna del progrés i de la justícia social. Com pot ser què en democràcia votem en contra dels nostres propis interessos, en contra de la nostra experiència immediata, en contra d’allò que ens dicta el seny i que reflecteix fidelment la realitat. La resposta pot semblar complexa, però és simple: Qui pateix, qui se sent marginat, qui viu reduït al greuge permanent, no té altra manera d’afirmar-se que mitjançant la negació. Aquest és el desert que creix. I en això rau la força del feixisme. Comença negant la història, després nega la realitat i acaba negant a totes i tots aquells que no combreguen amb el ‘no’. Es la seva pròpia naturalesa desèrtica la que fa que Vox negui el canvi climàtic. Ja poden assecar-se els aiguamolls, cabdals i fonts, que el que importa no és l’evidència, perquè del que es tracta, és, pur i pla, del triomf del desert.

El desert amb el que ens volen abraçar és el de la falta de diversitat, de la polarització social permanent, de la criminalització del nou vingut, de la provocació i el suposat conflicte d’identitats com a immens bastidor rere el que amagar el conflicte d’interessos d’una societat cada vegada més desigual. Tot guerriller, estraperlista o lladre, més enllà de la pàtina romàntica amb la que embolica la seva suposada rebel·lia i lluita, es deu a algú, a qui defensa els interessos. Sense tenir algú amb recursos cobrint-li l’esquena, no hauria triomfat ni el feixisme ni el nacionalcatolicisme al nostre país. Però qui alberga deserts, qui viu de vendre sorra i amb ella miratges tan breus com dessabeïts, omet aquest detall, perquè allò seu va d’heroisme i de traslladar una imatge d’autosuficiència. Si de cas, per sobreviure en el desert el que cal és un camell, però d’això potser que parlem quan hagi passat el 23 de juliol.