L'optimisme és organització

“… que l’home tingui en si mateix la font de les seves forces morals, que tot depengui d’ell, de la seva energia, de la seva voluntat, de la coherència fèrria dels fins que es proposa i dels mitjans que aplica per a posar-los en pràctica – i ja no desesperar mai més i no caure més en aquells estats d’ànim vulgars i banals que anomenen pessimisme i optimisme. El meu estat d’ànim sintetitza aquests dos sentiments i els supera: soc pessimista amb la intel·ligència, però optimista per la voluntat. Penso, en qualsevol circumstància, en la hipòtesi pitjor, per a posar en moviment totes les reserves de voluntat i arribar al grau d’enderrocar els obstacles. Mai em vaig fer il·lusions i no he tingut mai desil·lusions. Estic especialment armat d’una paciència il·limitada, no passiva, inert, sinó animada de perseverança.» Antonio Gramsci (Carta al seu germà Carlo)

A rel d’una conversa amb el company Emili Penado.

Se sap que Antonio Gramsci destacà dos moments característics del procés revolucionari, compartits amb Romain Rolland: ‘el pessimisme de l’intel·lecte’ i ‘l’optimisme de l’ideal’. Per separat, a Gramsci li valien de poc o de res, perquè era la necessària dialèctica entre tos dos, la que podia permetre canviar la societat: La instrucció i la intel·ligència com a punt de sortida des del que deslligar, mitjançant l’entusiasme i l’agitació, la força que havia de transformar la societat. Sense optimisme, el pessimisme no era més que derrotisme. Sense pessimisme, l’optimisme era poc més que voluntarisme i ingenuïtat. Però sense organització, això és, sense força, ambdós, pessimisme i optimisme, per molt que interactuessin, no passaven de ser estats d’ànim, ‘vulgars i banals’, en paraules del gran filòsof italià. Aquesta visió segueix essent vàlida i ha de donar potència, profunditat i qualitat a l’anàlisi sociopolític que es realitza des de l’esquerra, quan aquesta pretén transformar, per la via del progrés i de la justícia, la nostra economia i la nostra societat. Ho és especialment avui, quan el moment polític és d’una complexitat que no té precedents.

Vist des del pessimisme de la raó, difícilment ens podem donar per satisfets amb el resultat del 23J. S’hauria d’assumir què: ‘No s’han guanyat les eleccions, però s’ha guanyat temps’. L’aritmètica parlamentària ens diu que la majoria d’investidura no és una majoria de progrés. La dispersió ideològica, amb forts contrastos en qüestions com la fiscalitat, la relació públic/privada, o el model territorial, juntament amb la voluntat instrumental d’alguns dels socis, no facilita la possibilitat d’un pacte d’estat que doni continuïtat a la intensa agenda legislativa del govern anterior. La impossibilitat de forjar un acord estable entre les forces de progrés i la temptació del «quan pitjor, millor» per part de la dreta catalana, imposant condicions impossibles per mantenir la majoria en el congrés, podrien induir sinó un avançament electoral (dependrà de la demoscòpia), sí una gran coalició. Aquesta es podria intentar justificar en la responsabilitat institucional, permetent. entre d’altres, la renovació del poder judicial o traient fins i tot a Vox dels governs autonòmics. Tanmateix, afortunadament a Feijoo li manquen llums i força per liderar una proposta com aquesta.

Per una altra part, el context europeu tampoc és positiu. No ho és en termes institucionals i no ho és en termes polítics. Al marge de la guerra i de la inflació, la política monetària restrictiva del BCE anticipa un gir, també en la política fiscal, que ja és evident en els pressupostos alemanys i que definirà el retorn al semestre i la governança europeus l’any que ve. Si hi ha un pessimisme que mata a l’esquerra és aquell que assumeix el dictat de l’austeritat, que prioritza els grans balanços financers, al preu de l’economia real dels salaris, de les prestacions i de la qualitat de serveis públics essencials com l’educació o la sanitat. En el plànol polític, avui Europa no es debat entre la dreta o l’esquerra, sinó, cada vegada més, entre les grans coalicions o aquest neofeixisme que ja s’ha normalitzat en uns quants països europeus. Aquí la presidència del Consell Europeu per part de Pedro Sánchez, especialment en l’horitzó de les eleccions europees, i un context de bloqueig parlamentari, podrien portar a Sánchez a llançar un senyal polític a nivell d’Estat i d’Europa, en un context que posa en solfa el model social i la singularitat geopolítica europea.

Si passem a l’optimisme de la voluntat, i amb ell a l’acció política, no hi ha dubte què, davant l’opció regressiva de PP i Vox, existeix una majoria de progrés a les Corts. Toca per tant treballar, fent justícia al mandat de les urnes, màxim quan l’alternativa, això és, la repetició electoral, és una espasa de Dàmocles que penja sobre el lideratge de cadascun dels partits d’una possible majoria d’investidura. L’oportunitat resideix així en construir un marc institucional de responsabilitat compartida en base a grans acords que permetin preservar la democràcia i els drets de ciutadania (igualtat, memòria, estat del benestar...), desactivant al mateix temps, pas rere pas, el poder mediàtic i institucional que ha inflat l’opció de Feijoo i Abascal. La gestió dels fons europeus, els bons resultats macroeconòmics, fruit de les polítiques de progrés, però també la majoria silenciosa que es fa visible a les enquestes i que es reivindica com a feminista o conscient de la imminent crisi ecològica que ja experimentem, pot suposar un salt qualitatiu en les enquestes que acabi facilitant, a mitjà termini, un avançament electoral.

Però ni el pessimisme que pot traslladar la crua realitat que enfrontem en el plànol polític, ni tampoc l’oportunitat que planteja el resultat del 23J son suficients si no es treballa intensament en el plànol de l’organització de l’esquerra. Aquí el problema no rau ni en les 17 autonomies, ni tampoc en els 11 partits representats en el congrés, sinó en l’amalgama de sensibilitats que enriqueixen, des de la perspectiva de la diversitat, el projecte liderat per Yolanda Díaz. Si els temps son els d’un gir a una gran coalició, Sumar necessita muscle organitzatiu a curt termini. Si resulta operativa una majoria de progrés, la pressió sobre la responsabilitat de govern en el marc de la política econòmica europea i de la política institucional a nivell d’estat, exigeix reforçar la cohesió interna de la plataforma actual, donant un pas endavant en la seva naturalesa política. En qualsevol dels dos casos l’alternativa no és pessimisme o optimisme, sinó aposta organitzativa compartida per corrents i sensibilitats o una entropia que li acabi fent el joc als grans interessos corporatius i financers.