Democràcia suspesa

Les dades de l’Enquesta de Població Activa tornen a posar a cadascú al seu lloc. La darrera vegada que Espanya va viure uns números com els actuals fou fa ara quinze anys, però en aquell moment era fruït d’una bombolla especulativa que poc tenia a veure amb la solidesa del creixement actual. Amb 21 milions de persones treballant, una inflació molt inferior a la mitjana europea i un creixement previst pel FMI que duplica la mitjana de la nostra zona monetària, les dades econòmiques posen en evidència les mentides vessades al llarg de la campanya electoral per part de qui continua pensant que li correspon algun tipus de dret natural o heretat per a exercir el govern del país. Però les mentides tenen les potes molt curtes. I amb el govern de progrès ni han augmentat les violacions de domicilis, ni s’ha destruït treball autònom, ni es paga més cara la llum que a Europa. El que sí es cert és que, amb el PP, les pensiones van perdre poder adquisitiu i també què amb la reforma laboral ha augmentat el nombre de persones ocupades, però també la qualitat de l’ocupació amb una taxa de temporalitat 7 punts inferiors a la dels anteriors governs del país.

A Antonio Machado se li atribueix la frase què l’arma més destructiva que utilitza el feixisme és la mentida, i és cert que la dreta li te volença a la mentida, perquè, al cap i a la fi del que es tracta és que les persones votin en contra dels seus propis interessos, i per això no ajuda gaire anar amb la veritat per davant. Mentida per tant que no inexactitud oferir dades falsejades sense reconèixer l’error, malgrat l’evidència. Mentida l’allau d’enquestes que pretenien condicionar el vot, i mentida la d’alguns i algunes suposades professionals de la comunicació que van fer una estrepitosa deixadesa de funcions presidint la confusió i el galimaties en masses entrevistes i taules de debat. I després està allò de la falòrnia quan no directament la difamació, això és, allò de que et voti Txapote, del Perro Sanxe i de l’okupa que s’hauria instal·lat a la Moncloa sense cap legitimitat. En definitiva, el quadre clínic d’una campanya hiperventilada i demesiadament mentidera que ens hauria d’induir a qualsevol imprudència política menys la de començar de cap i de nou per tal d’intentar repetir-la. I és en aquest punt on la qüestió es torna una mica més complexa.

La situació no és la mateixa que a principis del 2020 en alguns aspectes substancials. Per a començar és diferent el resultat, amb una majoria molt més precària on cadascun dels actors d’una possible majoria de progrés hauria d’actuar sense fissures i, tot i així, s’hauria de comptar amb la complicitat de qui pot sentir-se temptat pel ‘quant pitjor, millor’. Tampoc és semblant la situació a Europa, amb l’horitzó immediat de l’aixecament de la suspensió del Pacte d’Estabilitat i Creixement i, a la tornada, per tant, al dictat de polítiques impopulars des de Frankfurt i Brussel·les. És molt diferent l’èpica de lluitar contra els elements, ja sigui la pandèmia o la inflació, que haver de vendre la política de la força major en el marc sorrut de la governança europea. I en aquest àmbit el pressupost restrictiu recentment aprovat pel ministre de finances alemany i el seu avís: «és un senyal pels nostres socis i amics a Europa» no trasllada cap seguretat. Com s’està veient en la intenció de vot a Alemany, solen ser les polítiques d’austeritat i de disciplina fiscal les que obren la porta al vot a l’extrema dreta.

Quan a més es relativitza el cordó sanitari, com va fer recentment el líder de la dreta alemanya Friedrich Merz, la cosa pinta malament. Hi ha quelcom a l’aire, quelcom que fa olor a pólvora i cendres, que ens diu que està començant a cedir la resistència a una aliança entre dreta i neofeixisme en l’àmbit europeu. Les eleccions a l’estat havien de ser un pas de gegant per a poder decantar la balança i superar el rebuig d’alguns líders europeus a allò que alguns donaven ja per fet. Però la pilota quedà suspesa per sobre de la xarxa, i està per caure d’un o altre costat. El joc s’inicià amb les eleccions al Congrés a Madrid i finalitzarà, previsiblement, amb les eleccions al Parlament Europeu, al juny del 2024. Serà determinant per tant el que s’aconsegueixi activar en el marc de la Presidència del Consell Europeu que ostentarà, aquest segon semestre, el president en funcions, Pedro Sánchez. 6 mesos que seran decisius pel futur d’Europa i que incidiran també amb tota probabilitat en els fins equilibris que s’intentin mantenir en la geopolítica global.

Tenir consciència sobre la gravetat i transcendència del moment hauria de ser la millor vacuna contra la irracionalitat i la temptació de precipitar els esdeveniment per tal de treure de la maror peix en abundor. El que queda en suspens al llarga d’aquests sis mesos és la qualitat i el futur de la nostra pròpia democràcia. Aquí i a Europa.