Crònica del despropòsit

Amb la Reial Federació de Futbol n’hi ha per trucar a l’Oficina per a la Resolució d’Anomalies en Tots els Dominis. L’Agència nord-americana que substituí, fa ara un any, a la responsable de documentar els encontres en la tercera fase, és, sens dubte, la més adient per esbrinar quina és la naturalesa del fenomen que està alterant aquest metavers del futbol. No se sap si Luís Rubiales amaga sota la calba un transistor o un moll rovellat, però sembla evident que li sobra energia per a mantenir-se a la plaça, malgrat ens pesi a totes/s, sense immutar-se, sense que se li vegi enlloc el decor ni la vergonya, mentre al seu voltant es desploma l’amfiteatre d’aquest drama cañí que fins i tot esglaia ja als esquimals a la tundra àrtica i als indis Korubos allà a la Vall del Yavari. La victòria del mundial femení ha passat a segon pla, perquè el primer segueix ocupat, de ple, per les gònades del President de la Federació. Les que s’agafà amb les mans al costat de la dona del cap d’estat en un gest lúbric, massa explícit i difícil d’encaixar en el context del futbol femení, i les que semblen marcar-li el pas en qualitat de giroscopi personalitzat.

Això de Rubiales recull en una certa manera la pugna entre les dues Espanyes, la il·lustrada i aquella altra que no té més lustre que el que li llueix a les botes. Però fins i tot en el país amb l’índex mundial més baix en dimissions per representant públic, allò del President de la Federació és de nota. Es fa palesa en la seva posada en escena la vocació per la defensa jurídica, especialment de la pròpia persona, una llarga trajectòria com a saguer en 6 clubs de futbol de tres divisions, i una fermesa a l’hora de mantenir la posició, que per a sí haguessin volgut els de Numància. Negar allò evident, això és, que el petó forçat a Jenni Hermoso convertí al príncep amb salari mensual de 32.000 euros nets, cotxe d’empresa i poder desbordant, en una granota, això és, un pària davant els ulls de la immensa majoria de la població, pot ser comprensible, però no ho és mantenir el pols a costa de tots i de totes. Quan han traslladat el seu estupor, crítica i denúncia des del president del Govern, fins a la FIFA, passant per les pròpies jugadores, el cos tècnic de la selecció o l’arc parlamentari gairebé al complet, qualsevol defensa es converteix en un despropòsit.

Però si a Rubiales li pot mancar la dignitat que se li pressuposa al càrrec que ostenta, preocupen encara més altres dues qüestions. En primer lloc que al debat públic, especialment per part d’alguns mitjans, s’hagi relativitzat la evident atzagaiada per part del President de la Federació i s’hagi volgut presentar com camaraderia i informalitat el que no és altra cosa que un atemptat al mínim decor exigible a tot representant institucional, i a l’hora expressió de la cultura de l’assetjament sexual que pateixen moltes esportistes, com manifestà recentment un Alt Comissionat de Nacions Unides. Però el que trasllada de manera més clara la decadència que distingeix o s’ha instal·lat en la Federació de Futbol, és la exigua qualitat moral i la falta notòria de coherència per part de directius, delegats i responsables, que el divendres ovacionaven fervorosament al President per, dos dies després, quan la balança s’inclinava a l’altre costat, distanciar-se amb resolució. Serveixi com exemple Joan Soteras, responsable de la Federació catalana, que justificava el seu recolzament inicial per haver-se vist recolzat per Rubiales quan es va sentir vilipendiat i amenaçat en el càrrec.

Aquesta declaració és mostra clara de la confusió entre allò individual i allò col·lectiu, entre la pròpia persona i el càrrec exercit, que és el ciment sobre el que es construeix el corporativisme, el favoritisme i el clientelisme que son senya d’identitat de la corrupció institucional. Que aquesta es faci palesa amb especial força en una institució esportiva en la que el 96,5% dels membres de l’Assemblea General son homes, i en la que tan sols un 9% de les 411 persones que hi treballen, son dones, posa en evidència que allò de repartir privilegis i prebendes en base a la confiança i a l’amistat, és característic d’un concepte gregari de masculinitat que fa ineficient i opaca qualsevol estructura organitzativa i què, malauradament, segueix molt present en molts sectors i institucions. Superar aquesta rèmora passa per ajustar-se als criteris de paritat o, si la resistència és superior, per desdoblar els òrgans de direcció de les Federacions per tal de garantir les tan necessàries sensibilitat i respecte en relació a la manera de procedir i d’actuar.

I en relació a Rubiales, és sorprenent com la celebració d’una victòria femenina finalment hagi estat deslluïda per l’ofuscació, ximpleria i obcecació d’un sol home. En la seva trajectòria esportiva, el President de la Federació marcà, als 298 partits jugats en les diverses categories professionals, un sol gol. No hi ha registres de quina va ser la malla que rebé el xut del saguer de Motril, però del que no hi ha dubte és què, en termes esportius, la seva gestió de la victòria del mundial de futbol femení ha estat un lamentable gol en porta pròpia.