K i K

En el su moment de màxim esplendor, només uns pocs anys abans d’endinsar-se pel llindar de la seva decadència última, l’imperi austrohongarès es presentava amb la risible abreviació ‘k. u. k.’. No costa gaire imaginar-se el tarannà pel que va arrossegar la prolífica imaginació popular aquestes sigles que representaven la naturalesa ‘reial’ (königlich) i ‘imperial’ (kaiserlich) de la dinastia dels Habsburg. Inspirada potser per aquesta referència, també la Presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagard va voler posar una k al principi i una altra al final del seu recent discurs a Jackson Hole. La primera es corresponia amb una cita del filòsof danès Sôren Kierkegaard. La segona amb una altra del cèlebre economista britànic J. M. Keynes. Del primer, tot i ser el precursor de la filosofia existencialista i situar l’angoixa i el sentit de pèrdua en el centre del seu pensament, va voler prendre una cita aparentment positiva: «la vida tan sols pot ser entesa mirant cap enrere, però ha de ser viscuda cap endavant». Del segon, malgrat estar a les antípodes ideològiques de la visió econòmica que caracteritza al Banc Central Europeu, Lagard manllevà una frase què, pronunciada per ella, pren aires de sacrilegi: «La dificultat no rau en desenvolupar idees noves, sinó en fugir de les velles».

Aquesta desafortunada selecció demostra que la màxima responsable de la política monetària de la zona euro coneix de manera molt limitada a Kierkegaard, la qual cosa és comprensible, però tampoc a Keynes, el que ja costa més d’entendre. Sigui per desconeixement o pel fervor humanístic d’algun o alguna responsable de comunicació, el desencaix de les cites és majúscul. En el cas de la primera, per renunciar clarament a la immediatesa d’un enfocament científic, veraç, realista i contrastat en la definició de la política monetària, quan es tracta de veure el seu efecte, per tal d’ajustar o corregir els errors. Després dels disbarats comesos pel BCE en la Gran Recessió, sota els auspicis de Trichet, plantejar el dret a la ortodòxia i a mantenir el rumb, trasllada una tremenda manca d’humiltat, de sentit comú i fins i tot de vergonya. La segona cita és també un despropòsit majúscul. Aparentar que s’està més enllà de les idees velles, quan la fixació pel 2% d’inflació i pel aparell neoclàssic que inspira l’anàlisi del BCE és el més semblant a una gàbia rovellada, és propi d’un deliri financer que, misteriosament, sempre acaba enriquint als mateixos. I mentre Lagarde se les dona d’humanista i segueix pujant els tipus d’interès, la inflació a Europa es manté alta i l’economia dona senyals d’empantanar-se.

El problema quan es vol mirar tan sols endavant sense analitzar la realitat és que es poden obviar alguns detalls importants. Un d’ells és el benefici que genera la inflació en uns pocs actors. Així un recent informe del Banc d’Espanya sobre marges mostra fins a quin punt han aprofitat la inflació alguns sectors per fer caixa. Així, en el negoci de l’energia i el gas, l’increment entre 2021 i 2022 dels preus fou del 89%, mentre els costos van augmentar en un 57%, o, en el cas del refí van ser del 67 i el 50% respectivament. No costa gaire imaginar els efectes de contagi que tenen aquests increments sobre els preus d’altres productes i serveis. La decisió per tant de limitar el preu del gas, la així anomenada ‘excepció ibèrica’, també la d’introduir impostos als beneficis extraordinaris baixant els de consum a productes bàsics, i la de reforçar l’escut social, van suposar un encert per part del govern. Aquest es traslladà, si bé amb efectes limitats, a la situació de les llars i permeté posar límits a la inflació que, a l’estat, és de les més baixes d’Europa. Però res d’això li importa als que en teoria viuen cap endavant i repussen les ‘idees velles’. Menys encara quan no tenen l’obligació de justificar els resultats de les seves polítiques davant ningú, en la mateixa línia que, fa cent anys, no ho havia de fer la dinastia dels ‘k i k.’

El paral·lelisme no és gratuït. Si hi ha hagut un poder que ha substituït al de la noblesa i aristocràcia és el de les grans corporacions, de l’economia financera i del seu màxim valedor, els bancs centrals. Tot i que a Lagarde no li dona la imaginació per a idees noves, si que sembla agradar-li allò d’inventar-se paraules o conceptes. La seva darrera creació per tal de resumir la retroalimentació entre beneficis i salaris que alimentaria l’espiral de la inflació és l’expressió ‘Tit-for-tat’. En anglès defineix les accions que algú empren per tal de castigar a una altra persona per haver-li fet quelcom desagradable, en la línia del ‘tal faràs, tal trobaràs’. El problema d’aquesta metàfora infantil és que posa al mateix nivell el dret al benefici, que el dret al salari. És aquesta la idea vella i injusta que inspira al BCE i a Lagarde i que omet dues qüestions fonamentals. La primera, què mentre hi ha un 90% de la població que viu de rendes salarials o prestacions, la que viu de dividends i beneficis és tan minoritària com ho va ser en el seu moment l’aristocràcia. Però a més avui el problema no rau en el benefici, sinó en la naturalesa acumulativa del capital i la manca d’inversió empresarial precisament en un moment en el que enfrontem una transició en l’estructura del nostre model productiu.

Pujar els interessos en aquest context amb l’excusa de la inflació, premiant als grans bancs que es van prestar diners a interessos quasi negatius, i ara els col·loquen amb grans beneficis, no obeeix sinó a una estratègia de naturalesa corporativa i amb una clara perspectiva de mantenir i ampliar els privilegis de classe, com al seu moment va fer el imperi de k i k, això sí, poc abans de trepitjar el llindar de la seva decadència última.