La lletra petita

La política està de saldo. Com a mínim la de Feijoo. Amb el candidat gallec han arribat al mercat les rebaixes d’estiu amb la promesa d’una important reducció d’impostos. Segons com vagi tot, ningú no pot descartar que, amb la tardor comencin les rebaixes d’hivern, amb retallades en serveis bàsics i en drets. Perquè l’economia no sap de miracles, i el President del Partit Popular sembla entestat en inventar la quadratura del cercle. Reduir l’IRPF, els impostos a la banca, a les grans empreses i als patrimonis, contraent, alhora, deute i dèficit, i tot plegat sense tocar la sanitat, la dependència o l’educació, potser sigui lícit en el marc d’una campanya electoral, però és tremendament fals. Algú podrà dir que la fortuna somriu als audaços, però en aquest cas no es tracta de coratge, sinó d’un exercici, que, una vegada més, no va més enllà de la més pura demagògia. Els receptes del neoliberalisme que propugnen PP i Vox, ja es van aplicar amb pèssims resultats fa una dècada, i no van fer sinó afeblir el nostre teixit productiu, retallant els serveis públic i instal·lant-nos en més pobresa i en una major desigualtat.

Malgrat les recents millores, el sistema fiscal espanyol segueix estant per sota, en potència, eficiència i qualitat, de la mitjana europea. La feblesa del sistema públic de sanitat, d’atenció a les persones grans o de l’educació, es va fer palès amb la pandèmia. Davant els immensos reptes que enfrontem en l’àmbit tecnològic, en el de la sostenibilitat, de la demografia o en clau de cohesió social, una nova dosi d’austeritat i de suposada audàcia econòmica no faria sinó afeblir la situació de les persones que més depenen d’una renda digna, començant pels 10 milions de pensionistes, passant per les més vulnerables, com els perceptors de prestacions i subsidis, les persones migrants o els i les treballadores menys qualificades, fins arribar a la meitat de la població condemnada a una pitjo posició de sortida, quan del que es tracta és d’assolir unes condicions de vida i de treball dignes, suficients i justes. L’ayusització fiscal que promouria el PP beneficiaria a les rendes altes i als grans patrimonis, al preu d’afeblir el teixit productiu i de condemnar a la precarietat i a la incertesa a qui depèn d’un treball o prestació.

El contracte de país de la dreta extrema i de l’extrema dreta s’escriu amb titulars i té com única finalitat aconseguir que una majoria voti en contra dels seus propis interessos. Per això la polarització, els eslògans provocadors i el recurs permanent a la identitat i al greuge, nacional i masculí, com si aquests tinguessin més importància pels treballadors i treballadores que la qualitat de l’ocupació, de l’educació de la sanitat, o l’accés a unes prestacions que permetin viure més enllà de la por i la incertesa. Davant la fal·làcia que rau en dir que la rebaixa d’impostos estimula l’economia i permet augmentar la recaptació, o que la reducció de l’Impost sobre la Renda (IRPF) millora la renda disponible i el poder adquisitiu de les persones treballadores, convé assenyalar que aquest tipus de contractes tenen lletra petita. Si la millora del salari s’aconsegueix mitjançant una reducció generalitzada d’impostos, qui perd, és qui no pot permetre’s una assegurança, un col·legi o una universitat privada, això és, qui depèn de la qualitat d’allò públic i dels serveis que es financen amb els impostos que graven el consum, els beneficis, les rendes o el patrimoni.

La reducció d’impostos a les rendes més baixes tan sols suposa una millora si es veu compensada amb una major recaptació de les rendes més altes i de les grans fortunes. Però això és tabú per Feijoo i pel lobby corporatiu i financer que secunda la seva campanya i també la de Vox. Per aquesta raó el PP votà en contra de la reducció de l’IRPF de les rendes de menys de 22.000 euros, va fer campanya permanent per una deflactació que beneficiava especialment a les rendes més altes, o, com manifestà a Barcelona, se les veu i se les desitja perquè la judicialització de l’impost als beneficis extraordinaris de banca i elèctriques, li eviti, via sentencia, haver de justificar davant Brussel·les l’eliminació dels impostos a aquelles empreses i corporacions que més s’han lucrat amb la inflació i amb l’increment dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu. El projecte de Feijoo es presenta des de la moderació i recorrent a eufemismes com els ‘ajustos’ de la reforma laboral, però ho fa perquè té molts clar els temps i el context del que es pot beneficiar.

La finalització del període de suspensió del Pacte d’Estabilitat i Creixement i la finalització de la compra de deute en el mercat secundari per part del BCE ens retornarà a les tensions que ja van servir d’excusa a Rajoy per a retallar l’estat del benestar i per alimentar la pobresa i la desigualtat a l’estat. Però davant aquest càlcul està la memòria i l’experiència. Una immensa majoria de les persones que viuen del seu treball al nostre país, tenen present com, davant la precarietat laboral introduïda pel PP, s’ha demostrat que és possible crear a mateix temps més i millor treball. La major part dels pensionistes no han oblidat el 0,25% d’augment mínim de les pensions que introduí el PP amb la reforma del 2014, i que els hagués costat, l’any 2022, una de les seves 14 pagues. La societat espanyola és conscient que no es tracta de reduir els impostos de manera generalitzada, sinó que davant la demagògia i el populisme, el que convé és llegir la lletra petita.