El brau i la lluna

Mentre el coet Miura frega el terra amb les seves urpes metàl·liques i llepa amb llengua de foc les immediacions d’Arenosillo, a Huelva, la dreta extrema, en estreta connivència amb l’extrema dreta, s’impacienta davant la porta del corral, esperant el senyal per saltar a la plaça. Ja ho han fet en algunes comunitats i ciutats, i els acords subscrits confirmen els pitjors auguris. Davant l’evidència de l’alternativa política retrògrada, casposa, lacerant que encarna l’aliança entre PP i Vox, no hi caben més que dues opcions. Donar-ho tot per perdut, com si el brau ja estigués batent el pols a l’arena, o lluitar i organitzar-se: Per a posar en valor les senyes d’identitat del projecte de progrés que més ha aportat a la societat en temps de democràcia. Per anar a totes. Fa ben poc el físic austríac Zeilinger recordava què, des del punt de vista de la física quàntica, és impossible demostrar que la lluna segueix allà, si ningú la mira. Però a diferència de la lluna, que sabem que hi romandrà per molt que no la veiem, el nostre destí polític avui encara no existeix. Som nosaltres qui l’escrivim. Amb les nostres pròpies pors i certeses.

Si la força de la dreta està en negar-ho tot: l’evidència, la memòria, els drets, la diversitat o la justícia, el poder de l’esquerra rau en afirmar-se: En allò que s’ha aconseguit, en allò que s’ha sembrat, i també en allò que pensem recollir en el futur. Si a la dreta el que li fa mal és la veritat, el confrontar promeses i resultats, a l’esquerra el que la mata és la impunitat, la desafecció i el greuge brutal de qui pateix de manera crònica por, precarietat i incertesa. La dreta viu de l’exemple de pallassos i oportunistes com Sílvio Berlusconi, que converteixen la política en espectacle, que popularitzen el triomf de la manca d’escrúpols, tot i que sigui des d’una tomba on jeuen com farons exsangües, observant des de conques buides la cúpula marmòria del mausoleu que es porten com pírrica victòria. Son aquests cínics imperiosos els que acaben servint com referent per a tots aquells que, per por i malfiança, prefereixen combregar amb el relat de la naturalesa corrupta de la política i s’interessen tan sols per la dimensió col·lectiva quan es tracta de futbol, de l’església o l’exèrcit, vestint la seva solitud amb prejudicis, uniformes i banderes.

Res està escrit. Ni tan sols que el Miura, tot i els nobles esforços dels seus enginyers i enginyeres aixequi el vol que el porti més enllà del destí de tota centella pirotècnica: un espetec sord en allò més alt de la volta del cel que l’impedeixi llançar a l’èter els seus satèl·lits nans. Si ho fa tindrem a Espanya la nefasta constel·lació que s’anuncia en regions com Castella i Lleó, i que es mostra, en tota la seva virulència, en països com Hongria o Finlàndia. No negarem allò obvi. Les claus polítiques de la regressió s’articulen des de bon principi en tres eixos: la migració, la fiscalitat i les relacions laborals. En el nostre cas, amb una demografia en mínims, allò referent a contenir la migració no passarà del somni humit d’alguns i algunes xenòfobes, perquè de fet, el que s’estendrà encara més, serà el classisme racial, la contractació en origen i la marginació laboral de les minories. La previsible reforma fiscal institucionalitzarà a l’estat el model Ayuso, i acompanyarà un pas enrere en el marc laboral, que recuperarà la tenalla de la temporalitat i de l’atur, el què, reblant el clau, ens retornarà a la casella de sortida de la Gran Recessió, amb un nou impuls cap a la desigualtat i la pobresa estructural.

El pols per determinar el futur, per condicionar-ho i pe instal·lar en el govern polítics titelles que responguin exclusivament als interessos de qui cobdicia el poder fins i tot més que els diners, és evident. L’exerceixen els grans patrimonis i les grans corporacions, que dominen els consells de redacció i inspiren les soflames dels gasetillers i gasetilleres de les ones i de la fibra òptica. La seva principal missió és la de negar la realitat, distreure l’atenció dels èxits assolits, alimentar l’individualisme i inspirar el greuge permanent, per tal d’instal·lar la polèmica entre la majoria que pateix totes les crisi, i obviar que la responsabilitat i l’oportunitat rau en acabar amb l’immens poder d’una minoria absoluta. Potser el sentit comú sigui inútil en el món d’allò diminut, on regeixen les normes de la mecànica quàntica, però té molt a dir en el món d’allò que importa, que no és altre que el món de la política. Aquí llueix amb força la lluna. Fins i tot de dia. La victòria està al nostre abast. Es construeix des del realisme i des el compromís, no donant res per perdut, lluitant per realitzar dia a dia allò més preuat que compartim totes i tots, i que no és altre cosa que la nostra democràcia.