De Berlín al cel

El 1973, al llindar de la primera crisi del petroli, s’organitzava a la Maison des Huit Heures a Brussel·les l’assemblea constituent de la Confederació Europea de Sindicats (CES). En aquell moment, amb una Comunitat Europea que s’havia ampliat no feia gaire a 9 membres, la CES comptava amb 17 organitzacions nacionals. Cinquanta anys després, la CES compleix el seu cinquantè aniversari en el marc d’un XV congrés que reuneix a 600 delegats i delegades de més de 100 organitzacions que representen a més de 45 milions d’afiliats i afiliades. Si fa mig segle Georges Debunne apel·lava a la necessitat d’estendre el sindicalisme europeu perquè «la patronal, i especialment les multinacionals estan utilitzant la Comunitat Europea per a sumar forces en contra nostre», avui les reivindicacions no disten molt d’aquell propòsit. Les polítiques d’austeritat, la inflació i la precarietat laboral segueixen marcant l’agenda i treballen en favor dels interessos de les grans corporacions i d’una economia que ha trobat en la lògica de l’acumulació i de la financiarització un recurs preferent. Si fa cinquanta anys existien diferències significatives entre les organitzacions en relació a la qüestió de la integració política europea, avui, tot i els avenços, continuen pesant les diferències pel que fa el desenvolupament institucional de l’Europa social.

Al llarg d’aquestes cinc dècades l’agenda sindical europea ha fet de la plena ocupació, de la inversió pública, de la lluita contra l’harmonització a la baixa de drets, salaris i impostos, de la democràcia econòmica o de la consolidació dels sistemes de seguretat social, les seves premisses centrals. La construcció d’un consens ampli al voltant d’aquestes qüestions no ha estat fàcil per ser els models sindicals, l’extensió de la negociació col·lectiva, la intensitat del diàleg social o la força de l’afiliació i organització sindical molt diferents a Europa. Amb quatre models sindicals identificats, les diferències entre les organitzacions del nord, anglosaxones, llatines o centreeuropees han exigit que fem vot de paciència i concretem fins el més mínim detall allò que la soflama i els discursos maximalistes donen per descomptat. I és que parlar del salari mínim europeu, de la negociació transfronterera o de la vaga des de la diversitat, pot suposar un repte complex. Potser son precisament la paciència, la flexibilitat i la complicitat que per necessitat han acompanyat aquest procès d’entesa les que han donat consistència i força al moviment sindical europeu i han permès resistir a la polarització i distanciament que van introduir les polítiques d’austeritat i la visió classista i esbiaixada que aquestes pretenien introduir.

Res hauria donat més força al reconeixement de la força i unitat del sindicalisme europeu que una gran vaga que hagués paralitzat el continent, per exemple l’any 2012, per a mostrar el rebuig als designis del Fons Monetari Internacional, de la Comissió Europea o del Banc Central Europeu, que van estigmatitzar al Sud europeu i van condemnar a la pobresa i a l’endeutament a una bona part de la seva ciutadania. Però és clar, aquesta és la visió d’un sindicalista del Sud, perquè al Nord no existeix ni tan sols la possibilitat d’una vaga general. Res hauria permès construir un lligam més fort entre la classe treballadora europea que l’harmonització progressiva i a l’alça dels drets laborals, la lluita conjunta per una reducció del temps de treball o un marc comú per la negociació col·lectiva. Però és clar, aquesta és la visió parcial d’un sindicalisme, la riquesa del qual, rau precisament en la diversitat i en la voluntat d’articular la entesa. Res hauria suposat un estímul més important que una lluita colze a colze, per democratitzar la governança europea, però també en la qüestió de l’equilibri institucional avui, com fa cinquanta anys, hi ha qui prefereix mantenir-se en la seguretat del seu propi marc legislatiu.

Al seu XV congrés, el pla d’acció de la CES toca qüestions rellevants com la lluita contra l’extrema dreta, la necessitat de construir la polític migratòria des de la solidaritat o la necessitat de treballar estretament entre organitzacions per garantir que el canvi tecnològic i ecològic es governin des d’una transició que sigui justa i no deixi a ningú enrere. Al marge dels bons propòsits s’haurà de veure com es desenvolupen aquestes iniciatives en el marc del diàleg social, als comitès d’empresa europeus, o en l’àmbit dels consells sindicals interregionals, que tracten de millorar les condicions laborals dels treballadors/es en mobilitat conciliant cohesió social i territorial. Les bones paraules i propòsits han de donar lloc al treball diari que no es pot inspirar en cap altre principi que no sigui el del reconeixement mutu, de la fraternitat i del sentir de classe, per tal de superar i contrarestar la tensió creixent que introdueixen rèmores tan actuals com la renacionalització dels discursos o l’emergència del corporativisme.

Deia Úrsula von der Leyen al congrés que la virtut dels sindicats europeus és la de facilitar un equilibri entre oportunitats i riscos. S’ha de dir que tot i venir aquesta reflexió d’una política cristianodemòcrata no li manca raó. La principal oportunitat és la de posar límits al capitalisme i al poder de mercat de les grans empreses i recuperar el discurs de l’Europea social com un element d’identitat compartida. I després està el risc, que no és altre que cedir a la polarització entre Sud i Nord, Est i Oest i caure en la rèmora de l’austeritat i del discurs dels bons i dels ganduls. Davant aquest risc no queda sinó treballar, organitzar-se i sembrar confiança entre treballadors/es.