Oligopollastre

Potser és l’edat, però si es miren els programes de tractament de text actuals o s’analitza la qualitat de la comunicació telefònica, la impressió és que hem avançat de manera molt recular en allò relatiu al software, als mitjans o als perifèrics. N’hi ha prou amb pensar en les converses entretallades d’algunes aplicacions o en el seu succedani, les cadenes de missatges de veu, per constatar una certa degradació. Per moments sembla com si el desenvolupament tecnològic no hagués ampliat el benestar o millorat la qualitat de la comunicació i amb ella de la convivència, sinó que persegueix tan sols la captura de dades, la clusterització de col·lectius i la generació i reproducció de patrons cognitius. En la millor tradició de Marshall McLuhan el mitjà demostra ser el missatge i el missatge no és altre que el pur poder: Sobre el mercat. Sobre els governs. Sobre les persones. El tan escatainat ‘progrés’ tecnològic, no ha suposat una millora en la qualitat o el servei, ni tampoc en el plànol ambiental, en el de l’eficiència econòmica o en el de la cohesió social, però sí en dues qüestions clau: en la concentració sense precedents del poder de mercat en unes poques empreses, especialment tecnològiques, i en la devaluació lenta, però inexorable, del valor del treball què, en el nostre cas, en 1970 suposava el 65 del PIB per passar a representar ara menys del 55%.

Sobre tot això escriu amb molt d’encert i claredat Jan Eeckhout en ‘La paradoxa del benefici’. La seva tesi central és que l’avenç tecnològic, que hauria de deparar una millora generalitzada en els plànols econòmic i social, no acaba de satisfer les expectatives dipositades perquè comporta la concentració del poder de mercat en unes poques empreses, el lideratge de les quals acaba per perjudicar al conjunt de la societat i, molt especialment, a les persones treballadores que son les que generen la riquesa empresarial. Les dades mostren aquesta deriva en tota la seva magnitud. Des de 1980, el 10% més ric de les empreses havia incrementat els seus marges d’un 150 a un 250%. Al mateix temps la relació entre la ratio de beneficis i el cost salarial, passà en aquestes empreses del 5% al 43%. Els mitjans pels quals el desenvolupament tecnològica comporta concentració i monopoli per a uns pocs actors son variats: La forta inversió inicial, la diversificació interessada de marca, les adquisicions defensives de competidors potencials, el control de proveïdors o les economies d’escala que converteixen la ‘marca’ en un referent del servei. El resultat és el d’un pitjor servei a l’usuari o consumidor, salaris més baixos i més capacitat per part de les grans corporacions per a imposar normes i polítiques a les administracions i governs.

Explica Jan Eeckhout que l’avenç tecnològic i la manca d’un marc de regulació que garanteixi la competitivitat, fins i tot acaba amb la ‘destrucció creativa’ propugnada per Schumpeter i impedeix per tant la regeneració del teixit empresarial que hagués garantit el funcionament òptim del mercat. La concentració del poder de mercat de les grans corporacions, especialment de les d’alt valor tecnològic, és la senya d’identitat d’un neoliberalisme globalitzat que posa en escac la dimensió pública de la política, però també el mite de la emprenedoria individual. La mà invisible del mercat passa d’invisible a inexistent, instaurant l’era d’una democràcia orfe i d’una economia dirigida pel monopoli d’unes poques corporacions, els oligopollastres dels ous orats que es porten tot el gra del corral. Davant el repte que suposa el clima o la irrupció rotunda d’una intel·ligència artificial que sembla disposada a convertir en pura rèmora qualsevol temptativa de consciència o humanisme, davant el risc de les armes de destrucció massiva, les creixents tensions geopolítiques, l’esgotament de les matèries primeres o la vulnerabilitat que ha posat en evidència la pandèmia, la capacitat de decisió i la iniciativa semblen haver-se delegat en els designis: arbitraris, discrecionals, fatus, d’unes poques corporacions.

Malgrat els miratges del capitalisme domesticat i verd, d’una governança participativa de les empreses o de l’extensió i desenvolupament de la democràcia, sembla evident que la reforma per si sola ben poc pot canviar. Com en el cas de la revolució burgesa de 1789 res podrà amb el dictat dels estaments del capital tecnològic, industrial i financer si no hi ha una aliança estreta entre la petita i mitjana empresa, amenaçada en la seva essència per la cultura corporativa, amb la immensa majoria que vivim d’una renda salarial o d’una prestació assistencial o contributiva. Com en aquell moment, tan sols una aliança àmplia i transversal pot canviar unes regles de joc que perjudiquen a la immensa majoria, per tal d’induir una regeneració i transformació democràtica que recuperi per a la ciutadania la capacitat de decisió i la iniciativa política. Per això no queda altre possibilitat que posar el cascavell al gat i posar límits al desgovern i a la permanent fugida en davant que caracteritza un poder al que li falta tota moral i intel·ligència.