Més enllà de la Comissió Europea

Deia David Attenborough que «qui cregui que el creixement pot ser infinit en un món finit, o bé és mala persona o es economista». Sens dubte, el creixement continu i imparable és l’epifania d’una bona part dels defensors de l’ortodòxia neoclàssica, però, com ha quedat prou demostrat, no tan sols és inviable des del punt de vista econòmic, sinó en qualsevol altre sentit. Quan en algun moment del segle passat, es començà a substituir la noció de progrés, aquest sí potencialment lineal i infinit, per la de creixement, la voluntat era la de dotar el mercat d’una dimensió orgànica que justifiqués els desequilibris. El temps ha demostrat que això del creixement permanent no és sinó una falòrnia induïda pel que no son sinó mals economistes. El creixement, per la seva pròpia naturalesa i malgrat les vel·leïtats per l’eterna joventut de la que fa gala el capitalisme neoliberal, comporta per necessitat la realitat inajornable de la maduració i de la mort. La pregunta de fons és així si el trànsit li reservem a la població mundial o tan sols al sistema econòmic extractiu que s’ha imposat des de les elits al llarg dels darrers tres segles a la majoria social i al planeta.

Fa ja més de cinquanta anys, el vicepresident de la Comissió Europea Sicco Mansholt qüestionava la doctrina del creixement en una carta en la que apel·lava a «pensar en termes d’utilitat nacional bruta en lloc de producte nacional brut». El mateix any, el Club de Roma encarregava al MIT un informe sobre els límits del creixement que situava en 100 anys la caducitat d’un model de creixement exponencial de la població i de la ‘riquesa’ en termes de producte interior brut. Ara què, passades cinc dècades, estem a mig camí, el pronòstic sembla estar-se complint sense que s’aconsegueixi un canvi que permeti revertir la tremenda inèrcia acumulada en el sistema. Com s’ha tornat a posar en evidència recentment aquesta inèrcia és doble. Mentre Nacions Unides adverteix que les temperatures mundials assoliran ‘nivells sense precedents’ els propers cinc anys per efecte dels gasos d’efecte hivernacle, la Presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen reclama una pausa regulatòria en l’impuls i execució de l’agenda verda europea. Per tant inèrcia climàtica de nefastes conseqüències per una banda i inèrcia política amb governs mancats de visió i de responsabilitat per l’altre.

Escriu Mariana Mazzucato en ‘Missió economia’ que «a un govern que no tingui imaginació li resultarà més difícil crear valor públic». Els governs actuals, tan susceptibles i volubles al dictat i a la pressió de les grans empreses i actors financers, tenen una carència endèmica de visió. El resultat no tan sols és un fort dèficit en creativitat, sinó la destrucció directa de valor públic, ecològic i social. El creixement actual suposa una anomalia en la nostra naturalesa, una singularitat monstruosa, una deriva en tota regla que condemna la possibilitat d’un progrés sostenible i just. El seu dictat està inscrit en el propi ADN de la Comissió Europea que ara, un cop més, tornar a girar cua davant els compromisos assumits. La pedra angular de la governança europea és el Pacte d’Estabilitat i Creixement, ara suspès, però que ben aviat tornarà a qüestionar unes polítiques fiscals amb les que Europa semblava haver passat pàgina. Si des de l’economia política es va advertir que la política monetària del Banc Central Europeu entrava en oberta contradicció amb la política fiscal del pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, ara es confirma quina de les dues marcava l’agenda europea.

La Presidenta de la Comissió Europea adverteix en el seu recent comunicat que «Hauríem de prestar atenció a la capacitat d’absorció d’aquests canvis (l’agenda verda) per part de l’economia europea» i amb això sembla demostrar dues coses. En primer lloc que no ha entès res i que li pesa més el dictat dels grups de pressió agraris, energètics i financers que la certesa d’on rau realment la saturació. No és l’economia la que no pot absorbir l’agenda verda, sinó que és el nostre entorn natural, el planeta del que vivim, el que no pot absorbir més l’impacte d’una economia que no persegueix sinó l’afany de lucre i de poder d’uns pocs. En segon lloc von der Leyen mostra feblesa davant la campanya de pressió que capitaneja la dreta extrema de Manfred Weber en el Partit Popular Europeu a la que no li importaria una col·laboració estreta amb una extrema dreta què, en termes ambientals, però també socials i històrics, s’inspira en un profund negacionisme.

És irònic o fins i tot frívol que von der Leyen hagi escollit el seu anunci justament quan arriba al punt final la conferència europea ‘Beyond growth’ a la que han participat els principals grups polítics del Parlament Europeu. En el seu plenari final Yolanda Díaz recordava que no hi haurà una autèntica transformació del projecte europeu si no hi ha un canvi en la seva política monetària i en la seva arquitectura institucional. Aquestes dues son les principals palanques de transformació d’una construcció europea que avui pateix d’una immensa inèrcia. A un any de les eleccions europees son aquestes les qüestions que haurien de centrar l’agenda política en el marc d’un debat obert amb propostes i compromisos molt concrets per part dels grups polítics. Es pot construir Europa sense desenvolupar les funcions i capacitats del Parlament Europeu? És possible fer front al repte de la doble transició climàtica i tecnològica amb un Banc Central Europeu que defensa una política monetària que és incapaç d’empoderar la iniciativa pública? No esperem a que respongui la Comissió Europeu per nosaltres.