Presoners

Publicat a 'Nueva Revolución' el 2.05.2023


No és per res, però quelcom fa pudor a llebre morta i a calabós a l’esquerra. M’explico. Que el valor col·lectiu es construeix des de la confiança ja ens ho desobrí Rousseau a mitjans del segle XVIII amb la seva metàfora de la caça del cérvol. En ella narrava el conflicte que se li planteja a dos caçadors que poden cooperar i caçar un cérvol, el qual reclama d’una certa coordinació i subordinació a una estratègia comú, o poden optar per caçar llebres de manera individual, però amb una recompensa menor. Aquest tipus de paradoxa s’amplià dos-cents anys més tard amb la teoria del joc i situacions com la que descriu el ‘dilema del presoner’. En aquest hi ha dos suposats lladres que son arrestats i interrogats per separat. A ambdós se’ls ofereix el tracte següent: Si confessa l’un i no confessa l’altre, el primer serà alliberat i el segon condemnat a deu anys de presó. Si confessen els dos, la condemna en tots dos casos serà de sis anys, i si no confessa cap d’ells tan sols se’ls tancarà per un any. Si hi hagués confiança plena, els dos sortirien guanyant amb una condemna curta, però si opten per la ‘seguretat’, cadascun pagarà amb una pena de sis anys.

Lamentablement el més previsible és que tots dos acabin ‘cantant’. És la manera d’estalviar-se quatre anys, i d’anticipar el greuge que suposaria ser l’únic que confiés. Quan se segueix el fil del conflicte entre ‘seguretat’ i ‘cooperació’ s’arriba a un concepte de més actualitat i molt proper a l’univers del vot progressista. Es tracta d’allò que Garret Harding batejà com ‘tragèdia dels comuns’ i que té com a escenari les pastures comunals que ofereixen als habitants d’una aldea o poble més qualitat que la pura suma de parcel·les individuals. Tanmateix, l’ús que es pot fer de la propietat comuna pot ser molt diferent. Pot haver-hi qui s’aprofiti més i qui es beneficii menys, i aquesta és precisament la tragèdia d’un bé de caràcter col·lectiu. Però si ens ho pensem i apliquem el prisma històric, el problema rau de ben segur menys en l’ús que facin els uns o els altres, sinó en el fet que malauradament hi ha qui vol ensenyorir-se de les pastures i cercar-les. Aquest fou el cas en el famós ‘enclosure’ al Regne Unit on, des de mitjans del segle XVIII, s’expulsà als camperols de les seves terres per alimentar amb ma d’obra la creixent demanda de les fàbriques.

És en aquest contest, on E. P. Thompson, autor de ‘La formació de la classe obrera a Anglaterra’ encunyà el concepte ‘d’economia moral de la multitud’. Aquest vindria a ser el dispositiu col·lectiu mitjançant el qual es comparteixen ‘normes, pràctiques i valors compartits’ en defensa dels bens comuns. Aquesta economia moral, com la cultura del cérvol o la complicitat entre presoners, ens sembla avui, davant l’escenari de la candent atomització de l’esquerra, de gran actualitat. També avui existeix, malgrat els interessos dels grans actors financers, una pastura comuna que ens ofereix educació, sanitat i bones prestacions i drets que ens fan la vida una mica més fàcil. També avui és evident, com fa tres-cents anys, que existeix la voluntat per part del poder constituït, d’ensenyorir-se del bé comú, mitjançant una ofensiva contra allò popular, democràtic i públic, per tal de cercar-lo, privatitzar-lo i crear noves dependències que ens situin com esclaus del capital, del mercat o del algoritme.

Davant aquesta amenaça cal molta economia moral a l’esquerra i molta confiança. N’hi ha prou amb imaginar-se que la pastura comuna és també la majoria social que permet definir, articular i transformar la societat en termes democràtics. Si s’opta per tornar a la lògica de les parcel·les individuals, del greuge i del driblatge en curt, el que ens trobarem serà amb una tragèdia que pot superar totes les previsions. La diferència que existeix avui entre optar per la complicitat i la confiança, o per anticipar el possible greuge i decantar-se per una condemna ‘certa’, és la que dista entre renovar la majoria de progrés o condemnar-nos a un govern neoliberal i filofascista que acabaria per abonir el tan infamat règim del 78.

Per aquesta raó, el repte existencial que enfrontem avui aquelles i aquells que formem la majoria de progrés social que continua existint al nostre país, és la necessitat de confiar des de la generositat els uns en els altres, de posar la ‘economia moral de la multitud’ per sobre de qualsevol vel·leïtat, sospita o greuge. Després hi haurà els i les que s’aprofitaran més i els i les que no tinguin el reconeixement que es mereixen, però això importarà ben poc si, a canvi, deixem de ser presoners de nosaltres mateixos i ens traiem de sobre aquest tuf a cel·la humida i a llebre morta.