Hora punta

En termes demogràfics vivim en horari punta. Des de 1974 la població mundial s’ha doblat i al mateix temps ha augmentat en un 25% (de 58 a 73 anys) l’esperança de vida. Aquesta constel·lació extraordinària comporta que avui es doni un fenomen que probablement serà únic a la història. En aquest moment el planeta és habitat per més persones que les que han viscut i mort mai al llarg de la història de la humanitat. Si prenem com paradigma el cas de la Xina veiem que el creixement demogràfic, en aquest cas amb una població que es dobla de 1953 a 1990, ve acompanyat d’altres dos factors, el primer, l’augment imparable de la riquesa mesurada en termes de PIB, el segon, no la innovació, però sí un fort desenvolupament tecnològic. Aquests tres factors, població, producció/consum i tecnologia, van lligats i, tal i com s’establí fa ara més de cinquanta anys, el producte dels tres defineix l’impacte que tenen societat i economia en un bé cada vegada més escàs, com ho és el medi ambient.

El problema no rau en l’obsessió desenvolupista xinesa, sinó en el model productiu que és propi del capitalisme, ja sigui d’estat o de mercat. De creixement i sostenibilitat es parla aquests dies a Brussel·les en el marc de la conferència ‘Beyond growth’ (Més enllà del creixement), des de la voluntat d’articular un consens que permeti eludir en el curt termini un col·lapse més que anunciat. Les limitacions no tan sols del model sinó també dels indicadors de creixement, i molt especialment del PIB, figuren en l’agenda des de què, fa ara 14 anys, van redactar el seu contundent informe els economistes Stiglitz, Sen i Fitoussi. Poc ha passat en aquests anys en relació a les polítiques que reclama un canvi estructural capaç de revertir el que té d’inexorable l’actual degradació ecològica. Les jornades que acull el Parlament Europeu venen així carregades d’una certa ràbia continguda, amb missatges afilats que traslladen la urgència i la voluntat de superar inèrcia i impotència i aconseguir que aquesta conferència sigui quelcom més que un rentat de cara institucional.

Quan es tracta de conjurar un canvi estructural en el model de producció, les paraules que cobren més protagonisme son decreixement, postcreixement i creixement verd. Davant un auditori concorregut i jove els missatges son clars i taxatius: «Un creixement sostenible que estigui desconnectat de la natura, és una compte de fades». No es tracta de conjurar un ‘creixement verd’ què, en termes de sostenibilitat, és el més semblant a un oxímoron, sinó en produir menys i introduir una dieta macroeconòmica en tota regla. Tanmateix aquesta opció s’enfronta a dues paradoxes i a un repte substancial. En primer lloc està el fet que la reducció de l’impacte en el medi ambient requereix d’una inversió en el canvi de model energètic i de consum que precisa de recursos financers què, alhora, tindran el seu reflex en la comptabilitat nacional i amb ella en el PIB. Per tant, més enllà de l’opció d’aturar màquines, com en el cas de la pandèmia amb les conseqüències que avui experimentem, el canvi de model productiu i tecnològic per si sol pot no ser suficient per a desconnectar creixement i impacte en la natura.

La segona paradoxa és què, en termes socioeconòmics, la redistribució de la riquesa resulta més fàcil de gestionar en períodes de creixement. Si bé és cert que el creixement dels darrers anys s’ha donat de manera simultània a un augment de la desigualtat, aquesta encara ha augmentat més en moments de crisi com els de la gran recessió o més recentment la Covid-19. Desconnectar el sistema del benestar del creixement és així una tasca complexa i que comporta el risc què, davant d’una precarietat creixent, s’estengui la resistència social al canvi de l’actual model productiu. I aquest és precisament el repte. Una cosa és enardir i entusiasmar a un auditori convençut de veritats com punys, l’altra traslladar-ho a tots els nivells de renda i a tots els països induint un canvi sociocultural o fins i tot civilitzatori a escala mundial.

De les moltes metàfores i imatges que s’han compartit aquests dies, una que ens quedarà en memòria és la del quadre de Goya «Saturn devorant el seu fill’. El passat (Cronos) es menja el present no tan sols per l’acumulació de propietat i capital en unes poques mans, sinó per haver instal·lat en les consciències la fatalitat i el descreïment. Articular avui una revolució cultural i social com la que exigeix el canvi del model de producció no és fàcil i tan sols pot ser possible des del greuge o des de la il·lusió. Ni a una ni a l’altra li pot servir el concepte de ‘decreixement’ que té connotacions que poden satisfer l’exigència intel·lectual d’alguns experts/es, però que no pot generar confiança en la immensa majoria de la població.

Veure el canvi des de la il·lusió passa avui per mesures de justícia fiscal que facilitin la redistribució, per una millora de les condicions de treball (setmana de 32 hores a igual salari), i per un canvi dels hàbits de consum que no sigui percebut com un límit o un control, sinó com l’exercici d’un dret en el marc de quelcom tan clar i poc perible com el que continua representant avui el concepte de ‘progrés social’.