Verges que cremen

Les parròquies estan que treuen fum. Després de l’incendi que afectà la Santíssima Verge dels Desconsols a Chiclana, un curtcircuit de matinada a Almadén de la Plata i un foc en plena processó a Vélez-Málga, han completat una setmana ‘horribilis’ pels adeptes a la imatgeria religiosa. Per si no n’hi hagués prou, tres còmics immisericordes catalans han afegit llenya al foc en un programa de TV3 on han ironitzat ni més ni menys que sobre la Verge del Rocío, provocant un conflicte què, en altres temps, hagués conclós amb dues pistoles i 20 passes de distància entre l’una i l’altra. Tanmateix el tema ha deixat cua. La Federació d’Entitats Andaluses a Catalunya ha exigit que es restituís l’honor de la Verge, el President d’Andalusia ha denunciat la manca de respecte i fins i tot s’hi ha sumat a la polèmica Teresa Rodríguez, en un altre temps referent anticapitalista què, per a sorpresa de moltes i molts, ha volgut situar el conflicte en termes morals i identitaris, parlant de malgust (malaje) i ignorància.

Acusar d’ignorància a qui qüestiona des de l’humor, el culte i l’ortodòxia, resulta sorprenent, encara més quan prove de qui suposem s’inscriu, en l’herència de la il·lustració. Quan encara ens ressonen a les oïdes les paraules de Fàtima Báñez, avui Presidenta de la Fundació de la CEOE, què, el 2012, amb una taxa d’atur del 25%, encomanava les polítiques d’ocupació a la Verge del Rocío, no deixa de preocupar què, qui ha liderat l’esquerra progressista, denuncii com a ignorant a qui no professa la fe ortodoxa, sinó a qui utilitzat, amb més o menys encert, la sàtira per a qüestionar el culte religiós. Però encara sorprèn més que aquesta crítica es realitzi des del feminisme i per part de qui havia defensat, per exemple, a les confraresses del cony insubmís, perseguides per les hosts i mitjans del nacionalcatolicisme i, entre d’altres, per una associació d’advocats cristians què, anteriorment, promogueren la detenció de l’actor Willy Toledo per cagar-se en déu, i que, com ja ha anunciat, està estudiant mesures legals per a personar-se contra TV3.

Malament ha d’estar la cosa quan a l’esquerra sembla que se li ennuega la llibertat d’expressió i el localisme li passa factura a la claredat i a la distinció en l’articulació de les idees polítiques. Promoure l’autocensura, quan l’assetjament de l’ultramontanisme tenalla la llibertat creativa de periodistes i còmics, li fa un mal servei als valors democràtics i a la llibertat de premsa. I ni tan sols parlem de figures com Pepe Rubianes, que avui previsiblement estarien a l’ombra de la garjola, sinó de periodistes com Pedro Vallín, que no fan diferència entre el fanatisme d’una i altra religió. En un article recent sobre idòlatres i iconoclastes, l’asturià recordava que l’església considera les imatges una representació d’allò diví i que, per tant, es pot resar a una imatge, però no adorar-la. La cosa és complexa. Si ja la pròpia verge és un vehicle, en el que es deposita la llavor divina, la talla religiosa no és més que un símbol que representa aquest vehicle. Qui l’adora, confon deu i símbol i incorr en idolatria atemptant així contra el primer manament.

El culte a la verge no és a més cap exclusiva cristiana. Com tants ritus, festivitats i estampes, connecta amb d’altres cultes anteriors com el d’Horus a l’Egipte, de Krishna a la Índia o de la deessa Mitra, nascuts/des tots de noies verges i coincidint gairebé sempre amb el solstici d’hivern. Molt s’ha escrit sobre el sentit profund d’aquesta qüestió, però el que realment importa és el paper que li ha assignat el catolicisme, que ha promogut sempre la funció instrumental de la maternitat mitjançant una verge que concep de manera ‘immaculada’ i què, així en paraules de Pau VI, és ‘la dona perfecta’ per encarnar valors tradicionals com la ‘submissió’. Aquesta lògica és la que entra en contradicció oberta amb el que potser representi el mite universal de la ‘verge’, com defensa d’una dona ‘independent’, que concep sense lligadures amb cap varo i que per tant s’apropia des de la maternitat, del conjunt del procés reproductiu, el control del qual sempre ha suposat una de les principals obsessions per a l’església catòlica.

Des de la persecució de les matrones a l’edat mitjana, passant per l’adopció forçada, aquí i a Argentina, fins a la campanya permanent contra l’avortament, el control de la natalitat sempre ha estat i continuarà suposant una prioritat absoluta per a la cúria. Que algú prengui distància crítica des de la ironia o fins i tot la sàtira, com van fer fa ja molts anys de manera magistral els Monty Python amb ‘La vida de Brian’, no és sinó un exercici d’higiene democràtica. Que algú es vulgui esquinçar-se les vestidures perquè uns còmics hagin decidit vestir a una suposada verge del Rocio de cartró, i fer-la parla de les seves ‘coses’ amb naturalitat i despreocupació, no és justificable més que des de l’absoluta pacateria, el fonamentalisme religiós o una superstició malaltissa. Terreny vedat per a tots i totes aquelles que defensem els valors democràtics, que revisem críticament la nostra història i que entenem que la dona, amb independència de la seva condició, és ben lliure de disposar del seu cos, sense excepcions ni prerrogatives.