El recent espectacle de la banca mundial dona per sucar-hi pa. Tres setmanes després de presentar resultats i vanagloriar-se dels beneficis extraordinaris, el sector financer passa a córrer com pollastre escapçat per les moquetes de les borses, espantant accionistes i banquers centrals. Repassant els darrers 15 anys, aquell mecanisme llegendari propugnat per l’economia neoclàssica segons el qual un mercat de competència perfecta, dotat d’harmoniosos atributs havia de garantir un creixement permanent i equilibrat, és el més semblant a un acudit. A un acudit dolent, és clar. Si la suposada harmonia del capitalisme ens la venen amb la imatge d’una vaca bucòlica, preferentment suïssa, que pastura en un prat alpí, la realitat és que és el més semblant a un brau mecànic, desbocat, salvatge, impredictible, que va llançant genets per la sala i tirant guitzes a tort i a dret. Avui, les sacsejades, tremolors, xacres i menyscaptes de la banca suggereixen un flamant caràcter bipolar que l’aboca en un instant de l’eufòria a la més infausta depressió.
Ahir la banca nedava encara en l’abundància, amb beneficis que, en el cas de les sis principals entitats espanyoles, superaven el 2022, els 21.000 milions d’euros. Tanmateix, tot i tenir, segons l’Autoritat Bancària Europea, la pitjor ràtio de capital, ni tan sols vol escoltar parlar de dipositar aquests beneficis com garantia per a prevenir riscos futurs, i menys encara pagar un impost sobre beneficis extraordinaris, tot i que aquest seria inferior al 6% dels beneficis nets anuals. La banca ingressà el 2022 vuit milions d’€ l’hora en interessos, i d’altres tres en comissions, però tot i així ningú posaria la mà al foc què, d’ací a dues setmanes, no acabem endeutant el país per salvar a qui, de nou, seria massa gros per caure. Fa ben poc, el senzill aleteig d’una petita banca californiana descencadenà un tornado sobre el llac Zurich, que va estar a punt de convertir-se en un terratrèmol en tota regla a la riba del riu Meno, amenaçant a un gegant alemany amb peus de fang què, ja en una sacsejada anterior, el 2016, perdé un 40% del seu valor.
Els temps han canviat i com escriu Manel Pérez, avui «la por es desplaça a velocitat de vertigen». La banca digital facilita moviments instantanis que no tan sols permeten què, en les borses mundials, es moguin 76 milions de dòlars cada segon, sinó que si condeix el pànic, aquest pugui transmetre’s i realimentar-se mitjançant les xarxes socials, fins que es comencin a buidar els dipòsits posant en evidència la manca de cobertura de la banca privada i com és de limitada la garantia que aporten acrònims altisonants com CETS (capital mínim de qualitat), LCR (coeficient de cobertura de liquiditat) o CDS (permutes de cobertura per impagament). Ja pot haver estat el banc prou llest com per fer-se amb diners a interès baix i prestar-los a interès alt, o poc hàbil a l’hora de comprar deute a interès baix fins quedar-se sense liquiditat, que si la situació es complica, cap d’ells passa la prova del cotó. Així aquests gegants massa grans per caure, s’han convertit en el tòtem d’un model econòmic ineficient i injust, que ni de lluny competeix en igualtat de condicions, ni és equilibrat, ni en cap cas és harmoniós.
La gran banca, començant per algunes grans entitats europees, ha estat acusada de falsejar la competència manipulant els mercats de deute durant la gran recessió, de blanqueig de capitals i també de l’adulteració interessada de taxes de referència com el líbor. Si avui s’estén la desconfiança en la solidesa del sistema bancari és perquè sobren motius. Els intents socorreguts de la banca central, també de l’europea, a l’hora d’aplicar una doble vara de mesurar que penalitza l’economia real amb la pujada d’interessos, mentre afavoreix l’economia financera amb la seva política de liquiditat i de gestió d’actius, posen de relleu el carreró sense sortida al que s’ha abocat l’economia mitjançant una cultura de la tolerància i la impunitat que han pervertit el sistema fins al moll de l’ós. Mentre es penalitza a les famílies i al teixit productiu mitjançant la pujada dels tipus d’interès que es traslladen a crèdits i hipoteques, a les grans entitats bancàries se les obre una finestreta a la rebotiga perquè continuïn operant com si res estigués passant.
La hipertròfia financera a la que hem assistit al llarg dels darrers cinquanta anys clama per un canvi estructural. Com en tot, el problema de fons no és tan sols definir el model, sinó gestionar la transició, més si, com és el cas, no son tan sols els beneficis els que han assolit un volum sense precedents, sinó també el poder polític dels bancs. La reflexió i proposta que es faci haurà de centrar-se en el paper que juguin els ‘diners’ en l’economia i incorporar també el potencial que aporti el progrés tecnològic. Per fer-nos una idea, quan es parla de ‘l’euro digital’, es planteja un canvi que pot esdevenir substancial. Els diners digitals, si son públics, permeten la traçabilitat en qüestió d’impostos, converteixen comptes bancaris en moneders digitals, impedeixen la creació ‘privada’ de diners i permeten integrar d’una vegada per totes política fiscal i monetària, penalitzant per exemple els diners que romanen massa temps apalancats sense cap altre objectiu que el d’especular. Les possibilitats que obren els diners que, a més de ‘públics’ siguin intel·ligents, son així moltes, i hauran de fer front a la probable amenaça que els oferirà la resistència d’una banca què, en termes etimològics, és idiota (no té sentit d’allò públic) i què, com contrapés, precisa de la intel·ligència dels diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada