Un passeja per la ciutat i se li obren mons. Ho diu el rètol imprès en la porta del vehicle blanc al costat del qual passes: ‘Cementiri és ciutat’, així el lema de l’empresa funerària municipal què, seguint algun sorprenent dictat de màrqueting, promou la necròpolis com un espai de proximitat, de veïnatge. I no li falta raó. El cementiri és universal, és mestissatge, és comunitat. En ell jeuen juntes persones de totes les edats, orígens i classes, sense que importin ja distincions, valors, creences o atributs, organitzades en una urbanitat irreverent, que tracta de reproduir per emulació la del món dels vius. Cementiri és urbs, i alhora, l’urbs és cementiri. Feta de capes sobreposades de presents decaiguts, de memòria i rovell, de fileres i nínxols amuntegats que alberguen somnis perduts, uns triomfants, d’altres trencats, d’il·lusions que germinen en les jardineres als balcons i maduren fins caure com una pluja mandrosa sobre el laberint d’ombres que traça el mapa infatigable de la ciutat en la seva conquesta del temps.
A cidade que queres, así unha flor amable / Esfollará os seus dias igual que murchos pétalos: / Algúns serán de vida, outros virán de morte / Uns mancharán de luz, e otros de tebra, negros. Així li escrivia Ramiro Fonte a la ciutat en al que escollí morir. Pètals enrojolats i de dol, ombres de vianants perduts en el frenesí del present, i siluetes tan sols entrevistes que s’aboquen des d’una nit remota. El perfil de Fluvi Micael Octopus embolcallat pel aroma salí del gàrum en la porxada del carrer Paradís, el fulgor de Guifré el Pilós, com un lladruc que creua com centella el carrer Ample, un taciturn Josep Maria de Segarra, que rellisca com un reflex tornassolat per les olles de la dolça Hermínia, allà al carrer de les Magdalenes, l’ombra d’una dona jove que, sobre el paviment del mercat de Santa Caterina, se solapa amb l’espectre d’una veu que canta cinc segles enrere els goigs de Santa Úrsula a la capella dels barreters d’agulla: «Puix que sou fina Advocada / devant de Deu Eternál, / assistiu a tot mortal, / Ursula verge sagrada.»
La ciutat és un toll en el que naveguen vaixells de paper, un pneumàtic pel centre del qual es llancen nens que es capbussen joiosos en la vida, una esfera iridiscent en la que ens reconeixem totes i tots alhora. La ciutat son tantes coses que el cementiri no deixa de créixer. Malgrat tenir les vísceres de formigó i de plom, la seva natura íntima és la d’una esponja que s’alimenta del somni dels joves, de la suor dels oficinistes, del palpit accelerat dels transeünts que es persegueixen sobre la catifa de quitrà. Als peus de la rambla, al costat del port, a l’alçada de Santa Mònica, un home estès en un toll albira el cel. És viu i és mort. És ciutat. És cementiri. Els núvols que transmuten en una dansa silenciosa dalt a la volta celestial passen desapercebuts pel eixam que l’envolta i que persegueix impertorbable el seu propi camí. El reflex en les seves pupil·les és blau i blanc, com l’escum que trenque la quilla d’un vaixell que parteix. Rere el cristal·lí, a l’humor aquós, ballen les ombres.
Cementiri és ciutat i la ciutat som nosaltres. Al nostre fur intern conviuen com en un calidoscopi totes les persones que hem amat, estimat, conegut, però també totes les persones que som i que hem sigut. Som la galeria d’ombres de familiars, amants i amics que han passat a formar part de nosaltres mateixos, i som, al mateix temps, el santuari en el que converteixen totes les ànimes que ens han habitat, la del nen, del jove, del vell. Encadenen el nostre relat més íntim que segueix construint-se fins que comenci a enfonsar-se pel seu propi pes. Som una comunitat d’ànimes alienes i d’ànimes pròpies, que esperen juntes, instal·lades en un bot de salvament que enfila assossegat l’horitzó.
La ciutat és cementiri i el cementiri som nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada