Lideratge esquerdat

Resulta sorprenent que en els testimonis més antics que tenim del ‘lideratge’, aquest sembli ser traït habitualment pel poble. No quedaria tan lluny què, en la memòria col·lectiva, fos la traïció del líder la que marqués la pauta, però no és pas el cas. Ho veiem amb Moisès, líder bíblic per antonomàsia, que al baixar del Mont Sinaí amb les taules de la llei a la mà, es troba al seu poble absent, ballant presa de l’excitació al voltant del vedell d’or. Desconsolat el profeta trenca les taules, deixant constància bíblica de com la lleialtat al líder és fins i tot més sagrada que la pròpia llei. Un cas semblant és el del ‘mite de la caverna’. Aquí el líder, ara un filòsof, no es troba amb Deu, però aprèn a distingir la veritat en estat pur. Tanmateix a l’intentar traslladar aquesta veritat als seus congèneres, aquests, enganyats per les aparences, no li donen cap altra recompensa que la mort. Amb aquests precedents no estranya a ningú que això del lideratge acabés degenerant, des de l’antiguitat, en una galeria de sociòpates com Alexandre, Cirus o l’arquetip del dèspota cruel i arbitrari, això és, Cèsar August Germànic, més conegut com Neró.

Ni la santa església, ni tan sols l’humanisme o la modernitat van aconseguir domesticar o promoure un tipus de lideratge més assequible. N’hi ha prou amb recordar, ja al bell mig del segle XX, a figures del despropòsit com Hitler, Stalin o, en el nostre cas, Franco o Millán Astray. Quan assistim avui a la queixa redundant de la manca de ‘lideratges forts’ per fer front als grans reptes de l’actualitat (guerra, canvi climàtic, desigualtat), ens hauríem de preguntar si els lideratges febles que se li atribueixen a presidents com Macron, Scholz o Sànchez, realment ens son de menys utilitat que els que representen els Putin o Erdogan. Hi ha lideratges que tan sols perviuen atiant de manera permanent el conflicte. En un principi en clau interna, anul·lant tota competència. Quan aquesta ja ha estat erradicada, transportant el conflicte més enllà de les fronteres. Si el líder feble en teoria defuig la disputa, el líder fort, si no la té, la crea, perquè desconeix cap altra manera de demostrar el seu lideratge, i valgui si no com exemple el més bel·licós líder del segle XIX, enterrat en llaor de multituds, però mort com un eremita menjat per l’úlcera en la llunyana Santa Helena.

Quan es parla de lideratges forts, cal distingir també si aquesta força recau en el propi personatge, o en l’elit que el rodeja, i a la que serveix de cap visible. Amb el temps l’habilitat o destresa política del titella poden lliurar-lo de l’influx de la minoria que l’ha ajudat a pujar, fins arribar a afermar-se com autòcrata en la seva parcel·la de poder. El recurs a actors (Reagan, Zelenski...) com candidats presidencials o d’empresaris i/o bufons (Berlusconi, Trump...), situa aquesta dialèctica entre l’elite i el lider com un joc que es desenvolupa en l’àmbit de l’antipolítica, i que no persegueix altre objectiu que qüestionar la legitimitat i transcendència de les pròpies regles democràtiques. Que el líder finalment pretengui perpetuar-se des de la certitud que així exerceix un dret ‘natural’, no té a veure més que amb la tendència tan humana de confondre càrrec o uniforme amb la pròpia persona. L’historial clínic d’aquesta feblesa ve de lluny i s’ha intentat prevenir des de la prehistòria de la república. El ‘memento mori’ (recorda que moriràs) que xiuxiuejava el serv a l’oïda del general que desfilava victoriós pels carrers romans, seria el precedent més reconeixible de teràpia preventiva.

En l’intent permanent de conciliar dos extrems tan antagònics com el poder econòmic d’una elit cada vegada més reduïda i els valors democràtics amb els que combreguem la immensa majoria, promet per a aquest segle més excentricitats en allò relatiu al lideratge. Per donar alguna idea que permeti fer aquest més suportable, potser hauríem de promoure el o la líder cuinera, inexistent fins ara, el que permetria prioritzar i posar en l’agenda les coses del menjar, o fins i tot un lideratge astronauta, pel que comportaria en termes de maduresa allò de veure el planeta des de fora i entendre el lux que comporta compartir-ho fins i tot amb qui no ens agrada. Si ens manquen aquests lideratges carismàtics potser sigui útil una successió de lideratges inspirats tot i que efímers com el de l’honesta i exemplar neozelandesa Jacinta Adern. En qualsevol cas ens temem que no hi haurà solució al tema del lideratge si no es recupera abans el que ha estat sempre l’únic contrapés possible a les quimeres individuals, que és l’organització política al voltant d’un model o d’una ideologia que permeti vertebrar i identificar el projecte de transformació.

S’haurà de reconèixer que en aquesta qüestió ens trobem davant un immens abisme. La transversalitat dels temes que ens preocupen (feminisme, treball i renda, sostenibilitat o pacifisme) i d’aquells amb els que ens volen distreure (identitat, corporativisme, greuge), converteix la creació d’una organització que integri la diversitat social, articulant-la al voltant d’un projecte compartit, en quelcom extremadament complex. Quan la ideologia agonitza i la democràcia sembla extinguir-se fruït d’una crisi crònica de creixement, la condemna a més lideratges execrables sembla així indefugible. A no ser que ens afirmem amb força des de l’exigència d’un desenvolupament democràtic que ens retorni la veu, que sacsegi els fonaments del poder i esquerdi la textura grisa dels ídols que ens miren superbis. I és que no sembla del tot irreverent que la millor manera de diluir la xacra dels lideratges sigui el fet de compartir-los una mica entre totes i tots nosaltres.