Duel a Disneyworld

El gobernador de Florida té allò que s’ha de tenir per liderar l’extrema dreta: Un ego exultant i un horitzó intel·lectual acotat. Ja tremola Trump, perquè les primàries pel 2024 se li poden complicar. I al costat del Donald ex president tremolen totes les criatures del parc temàtic de Florida, a les que el despietat Ron de Santis ha declarat la guerra. L’autodenominat ‘guerrer de Déu’ ho ha dit amb rotunditat: «Hi ha un nou sheriff a la ciutat». I la ciutat no és altra que Disneyworld. El complex, que dona feina a 80.000 persones i té una forta autonomia, amb la capacitat de gestionar permisos de construcció, recaptar impostos o garantir serveis bàsics, ha despertat la ira del paladí republicà. I no és per a menys. L’afront del president executiu de l’immens complex, Bob Chapek, és evident. En resposta a l’aprovació d’una llei homòfoba, li ha retirat els fons de campanya a de Santis què, després d’analitzar la situació en detall, ha reaccionat sense dubtar-ho un sol instant: «Si Disney vol lluita, han escollit al tipus equivocat», i sense pensar-s’ho gaire ha desallotjat als gestors del principal òrgan de govern del parc.

No li val al vaquer florit el somriure dels nens i nenes sobre el que ara plana el núvol de la incertesa. No li pertorba ni tan sols el record del seu casament, fa ara tan sols 14 anys, quan va contraure matrimoni en una capella amb vistes al castell de la Ventafocs i a la llacuna dels set mars. Ron de Santis ha madurat de cop i volta, i ho ha expressat resolt en una altra cita que queda pels annals de la història política «El regne corporatiu ha arribat al seu fi». El que ens hagués agradat escoltar en boca d’algun líder progressista, o pronunciat fins i tot amb determinació pel Secretari General de Nacions Unides, ho ha manifestat un neoliberal de manual sense immutar-se el més mínim. Que l’extrema dreta sigui experta en apropiar-se dels discursos i lemes de l’esquerra sense que se’ls caigui la cara de vergonya, ja ho sabíem. Però que per un grapat de dòlars, tot i que siguin per a la seva campanya electoral, un líder de la més ortodoxa dreta econòmica posi en dubte el principi sacrosant de l’autoritat i del poder de la gran empresa, és quelcom inaudit i que tan sols sembla possible en els marges dissoluts d’un univers decadent com el de Disneyworld.

Tanmateix quelcom està passant en la pàtria mundial del capitalisme. El renovat apogeu del mercantilisme que inicià Trump, però que sembla inspirar algunes de les darreres decisions del govern nord-americà, com la llei de reducció de la inflació, confronta a la multinacional i el seu terreny de joc natural, el pati posterior global, amb els interessos geopolítics dels EEUU. Per tant Ron de Santis, tot i dir-ho pel motiu equivocat i al lloc que no correspon, no desentona amb el discurs oficial. Aquest planteja un gir radical on el promotor de l’apertura comercial mundial, de cop i volta, es decanta per una política de blocs que qüestiona el sentit no tan sols de l’Organització Mundial del Comerç, sinó del Fons Monetari Internacional o del Banc Mundial. La raó adduïda per aquest gir copernicà en la configuració del model global és l’empobriment de les classes mitjanes, però sens dubte ho és encara més, el fet d’estar perdent l’hegemonia a nivell mundial. Tot i que, en termes de PIB; a EEUU li queda marge, en allò relatiu al dòlar com divisa de referència mundial, pot tenir els dies comptats.

Quan manquen els arguments, o quan, el que és pitjor, s’entra en oberta contradicció amb els valors propugnats al llarg de dècades, un recorre habitualment a la imaginació, molt especialment a l’hora d’escollir les paraules. Així mentre Rana Foorohar situa en termes fins i tot romàntics ‘la tornada a casa’ (homecoming) de l’economia, d’altres han introduït el concepte de ‘Friendshoring’, en oberta oposició al de deslocalització ‘offshoring’, i que resumeix la preferència per negociar amb nacions ‘amigues’. En qualsevol cas, i al marge de la incoherència que resumeix millor que ningú l’economista Branko Milanovic quan apunta què «no es pot mantenir la validesa universal d’una ideologia que no es segueix», el resultat d’aquest gir inesperat ens hauria de convidar a plantejar-nos dues qüestions. En primer lloc, si el fet de tornar al mecantilisme i a la lògica de blocs és una bona idea. Si fos per la petjada ecològica i a canvi de l’alliberament de patents i drets, ho podria ser, però aquest no és el cas, sinó que el motiu de fons és la confrontació. Però en segon lloc hi ha una qüestió fins i tot més rellevant: Com aprovem democràticament aquest gir, i com decidim en quin bàndols ens situem?

A aquestes alçades sembla obvi que moltes de les decisions que s’han pres al llarg del darrer any, van en línia amb la millor tradició Thatcherista, això és, no deixant-nos alternativa. Així ha estat amb la resposta a la invasió d’Ucraïna, en la que en tot moment s’ha obviat la possibilitat de situar el procés en el marc del multilateralisme. Cohesionar a 900 milions de persones (EEUU, UE, UK, AUS, Can...) davant de 7.000 milions no sembla una gran idea en termes econòmics ni tampoc civilitzatoris. Menys encara quan sembla evident que Europa es situa com soci minoritari en la coalició atlàntica, i aporta als EEUU poc més que un mercat de 500 milions que, es veurà, s’intentarà regular en el marc d’un nou ‘acord’ comercial, com s’intentà anteriorment amb el TTIP. Europa renuncia per tant a la seva sobirania i al lideratge què, en allò ‘institucional’ (NNUU, OIT...), pogués exercir a nivell global. És d’esperar que davant l’empenta del complex polític financer nord-americà, comencem a distingir al nostre mirall, la ganyota d’un dibuix animat.