Tres guerres

Les calamitats a les que ens hem d’enfrontar tenen tipologia diversa, però ara per ara en destaquen tres. Tenim el cataclisme natural, com el cas del terratrèmol a Turquia, que s’ha cobrat ja prop de 25.000 vides i l’impacte del qual, malgrat ser com a fenomen natural inevitable, s’hagués pogut reduir amb mesures de prevenció sísmica. Després hi és la guerra, com conflicte nacional, que és el que, en el cas d’Ucraïna, farà en breu el seu primer any, amb un saldo tràgic de més de 100.000 vides perdudes. Tot i que el relat oficial situï aquest balanç com ‘inevitable’ i carregui les culpes a l’altre costat, sembla evident que les properes 100.000 vides que es perdin, seran responsabilitat de qui no s’aproparà ni de lluny al front. I finalment, tenim la guerra econòmica, que és un conflicte que es perllonga des de sempre i en el que ens disputem, entre uns i altres, la renda, en funció del poder i de la correlació de forces. En aquesta matèria el context europeu ve marcat per allò que el vicepresident del Banc Central Europeu, Luís de Guindos denomina ‘la batalla contra la inflació’.

Com es sabut, falcons i coloms del Banc Central pretenen reduir l’increment dels preus ofegant el consum. La fórmula és ben senzilla: Si no hi ha diners per comprar, els preus baixen. Per aquesta raó, la prioritat per l’autoritat bancària rau en contenir la demanda, això és, baixar els salaris reals, encarir hipoteques i crèdits ajustant a l’alça el tipus d’interès com qui colla un cargol. Tanmateix congelar al pacient per tal que no es mori no és necessàriament el recepte de l’èxit clínic, encara menys quan no es tracta d’un sol pacient, sinó de 26 i d’aquests uns millors preparats que els altres. Perquè si no es compra, es deixa de produir, i si no es produeix no es contracta. Sumant l’un amb l’altre, l’efecte final de la ‘batalla contra la inflació’ és la ‘batalla contra l’ocupació’. Però, alhora, pujar els tipus d’interès penalitza a qui viu del seu salari i beneficia a qui viu de renda. Si tenim en compte que en el nord l’atur és estructural, les hipoteques son majoritàriament a tipus fix, i l’estalvi és molt superior, sembla evident què, com en el cas de la Gran Recessió, les polítiques del BCE estan sempre fetes a la mida dels mateixos.

I no tan sols parlem en clau Nord-Sur, sinó també de l’eix públic-privat. Així, quan la banquera Ana Botín diu que ‘la inflació és el càncer que cal combatre’, ho fa perquè el tractament li surt molt a compte. És que quan la gran banca ingressa cada hora vuit milions en interessos i altres tres en comissions, la cosa està com per a posar-li un monument als tumors. De manera semblant als preus al consum, als que es va incorporar l’augment dels preus energètics, sense tornar enrere quan aquests van baixar, la Banca augmentà les seves comissions per pal·liar el ‘dèficit’ en interessos pels tipus gairebé negatius, però quan els tipus han pujat, no ha rebaixat les comissions. El resultat el 2022 va ser de 21.000 milions d’euros. En quatre anys, inclosos els de la pandèmia, suma ja 50.206 milions de beneficis nets, tot i que la banca espanyola, així els i les expertes no tan sols té una qualitat moral qüestionable, sinó la pitjor qualitat financera de tota la zona euro. Però com diu sense embuts el president Gorigolzarri: «els beneficis de la banca s’estan normalitzant» i si en la normalitat no hi cabem tots, doncs hi haurà qui sobri.

Que el Banc Central Europeu no representi els interessos de la ciutadania sinó els de la banca privada no és cap secret. Tampoc ho és que això és possible gràcies a tenir un sol mandat, el de ‘l’estabilitat de preus’, que omet i margina el paper que jugen per a la ciutadania europea coses tan irrellevants com l’ocupació, la renda de les llars o la cohesió social. El que potser sí sorprèn és que això sigui a comptes de l’erari públic. Els diners que el BCE prestà a tipus zero en la fase d’expansió quantitativa, ara els torna en qualitat de dipòsits que ha de pagar al 2%. Un negoci rodó per a alguns/es, que, en el cas del Banc d’Espanya suposarà unes pèrdues de 2.000 milions i que, el 2022, li costà a la Reserva Federal 18.800 milions de dòlars. I a cada nou increment de tipus, més negoci per a uns pocs. Sembla evident que al que assistim avui és a una transferència unidireccional i unívoca. Una que va adreçada a enfortir no el nostre estat del benestar, sinó el benestar d’uns i unes poques.

Si s’interpel·la el BCE sobre la coherència del plantejament i sobre el greuge que comporta aquesta política la seva resposta és clara: Al ser el Banc Central la cosa es soluciona imprimint més diners! I algú es preguntarà si és aquesta la millor manera de combatre la liquiditat, que és el que en teoria persegueix l’increment de tipus. Com ha mostrat l’economista Paul de Grauwe, el que està succeïnt i sembla commocionar poc o res a qui hauria de vetllar pel interès públic, és que els bancs centrals estan transferint el benefici del seu monopoli en la creació de diners a la banca privada, i que, per tant, el que succeeix, és que s’està institucionalitzant el robatori. Si algú té algun dubte d’on es troba el palau d’hivern, que comenci a buscar pels meandres del riu Main. I que s’afanyi. Per si hi hagués algun efecte del tipus d'interès sobre la inflació, això és, que, en paraules de Botín, hi hagues cura pel càncer, el Banc Central Europeu està revisant la ponderació dels diferents components de la inflació per tal de perllongar una mica més negoci i agonia.