Si cada país ha de fer front a algun problema estructural que respon a un conflicte o dèficit instal·lats en el seu teixit socioeconòmic, en el nostre cas sens dubte seria la desocupació. Amb taxes que romanen instal·lades més de cinc punt per sobre de la mitjana europea, Espanya desconeix el que és l’atur tècnic, que és el que es dona exclusivament per la transició de les persones d’una ocupació a una altra. Lluny d’aquesta fita que sí s’ha assolit en diferents països europeus, com en el cas d’Alemanya, al nostre país coincideixen en el temps una taxa d’atur de prop del 13% amb la demanda, per part de les patronals, de contractar en origen per no trobar aquí treballadors qualificats. Això suposaria què, tot i tenir un de cada vuit treballadors sense ocupació, hauríem assolit el llindar de l’atur estructural, això és, aquell on, per la manca d’adequació entre demanda i oferta, i majorment per manca de qualificació, hi ha un romanent de persones que no veuen satisfet el seu dret a una feina digna. Si tenim en compte que la taxa de desocupació a la zona euro és actualment del 7,6%, la dimensió del problema que enfrontem no és menor.
Compartir zona monetària, si bé comporta alguns avantatges en termes d’estabilitat, també suposa alguns desavantatges evidents, especialment quan estem a la cua en allò relatiu als indicadors d’ocupació. Així, quan des de les institucions comunes s’apel·la a la taxa natural de desocupació, això és, el llindar sota el qual la falta de treballadors qualificats fa que pugin els salaris, i amb ells demanda i inflació, quan s’aposta en definitiva, per donar-li la volta al problema, això és, tallar la inflació, al preu d’incrementar la taxa de desocupació, per desgràcia es posa en el mateix sac a països com Alemanya, amb una taxa del 2,9%, i Espanya, amb una que és deu punts superior. Sembla obvi què, com palanca d’ajustament, la desocupació té molta més incidència si la situació de sortida és més precària, com en el nostre cas. Es podrà dir que els i les estalviadores alemanyes, aclaparades per la inflació, no tenen la culpa de la ineficiència del nostre mercat laboral, però la realitat és que tots compartim, vulguem o no, una sola política, i aquesta ha de respondre a les necessitats del conjunt de la població.
Que la llei d’ocupació formés part dels components del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència negociat amb Europea té així tot el sentit del món. L’esforç legislatiu ha culminat amb un acord ampli al voltant d’una llei que ara s’ha de traslladar a la realitat. Tanmateix el canvi que es planteja no serà operatiu si no es trallada també ‘culturalment’ als tres actors essencials en les polítiques d’ocupació. Per la part de les persones treballadores és necessària una major assertivitat a l’hora de defensar el dret a la formació permanent, ja sigui des de la pròpia empresa o en el marc de la negociació col·lectiva i de la concertació social. En allò relatiu a l’empresa, convé combinar l’hàbit de la contractació a la carta, amb la d’anticipar les necessitats en termes de qualificació, mitjançant la formació continua de les persones treballadores. Alhora no hi ha excusa possible per no superar el trauma de l’eterna joventut que sembla afligir a alguns empresaris i empresàries i que es trasllada a un rebuig visceral a ocupar a les persones de més de 45 anys amb independència de l’experiència o qualificació que puguin aportar.
I finalment hi son les pròpies institucions i, molt especialment, el servei d’ocupació estatal i els serveis autonòmics. Per molt que canvii de nom, ni el SEPE ni tampoc els serveis d’ocupació en l’àmbit autonòmic podran afrontar el repte d’un canvi ‘estructural’ del mercat de treball, si no es produeix abans un gir copernicà en els seus plantejaments, traslladant aquells que queden definits en la nova llei. Si haguéssim de visualitzar el canvi de paradigma, aquest seria el pas d’un servei en el que es registra a la persona per tal de facilitar el seu accés a una prestació, o, en el millor dels casos, a un programa d’ocupació, que gairebé mai l’acaba inserint laboralment ni millora tampoc la seva qualificació, a un altre en el que la persona és atesa en base a un perfil elaborat, i orientada de manera personalitzada definint un itinerari que li permeti accedir, o a una oferta adequada, o a un programa d’ocupació que l’acompany e insereixi, o què, com a mínim, millori la seva qualificació i amb ella les seves possibilitats reals en el món laboral.
Això passa per disposar de perfils que permetin què, identificant a la persona usuària, s’accedeixi al seu històric, de manera que es pugui completar aquest amb altres dades rellevants obtingudes mitjançant entrevista, per tal d’adaptar l’orientació a les expectatives i necessitats actuals de la persona. Amb les dades de contractació i les de la Seguretat Social ja registrades, el perfilat inicial és suficient per fer molt més pràctic, útil i satisfactori el treball del orientador o orientadora del servei públic d’ocupació. El canvi de paradigma requereix així d’una significativa inversió tecnològica, accessible en el marc dels ajuts a la digitalització de l’Administració Pública, i d’una major atenció i integració de les propostes i demandes dels i les professionals dels serveis d’ocupació. La prioritat hauria de ser facilitar la intermediació real, avui en mínims, i alhora, promoure la qualificació de les persones treballadores per superar una cota de desocupació estructural que es manté en límits insostenibles i que requereix d’humanitzar les polítiques d’ocupació, dotant-les d’un ‘perfil’ propi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada