Un nou paradigma laboral

Publicat al 'Nueva Revolución' el 02.02.2023


La recent publicada Enquesta de Població Activa ho confirma. La reforma laboral ha suposat un gir copernicà en el món del treball al nostre país. Malgrat la inflació, la forta incertesa econòmica i la contracció del consum, 2022 ha estat un any en el que s’han creat 280.000 llocs de treball. Amb una taxa de temporalitat que s’ha reduït en 7,5 punts, aquest ha estat , a més, en la seva major part, ocupació de qualitat. Si bé la millor dada de la sèrie històrica segueix essent el quart trimestre de 1978, amb una taxa d’atur del 7,6%, en el segon trimestre de 2007 s’arribava prop del 7,93%, però amb una taxa de temporalitat que gairebé doblava l’actual. Però de poc serveix comparar els darrers espeternecs de la bombolla immobiliària amb el context actual, perquè les diferències son evidents. La situació que enfrontem avui trasllada un canvi de paradigma al món laboral que comporta la necessitat d’avaluar la necessitat d’adaptar al nou context alguns mecanismes de l’estat del benestar, i, de manera destacada, les polítiques d’ocupació.

La ‘Llei d’Ocupació’ aprovada al congrés, i de propera publicació, tindrà la seva posada de llarg en un escenari millorat, en el què, tanmateix, haurà d’enfrontar alguns reptes singulars. Així, amb 3,5 milions de persones desocupades, s’haurà d’augmentar l’eficiència del sistema en allò relatiu a la inserció laboral, posant l’èmfasi en l’aturada de llarga duració, molt concentrat en els majors de 45 anys, i en l’atur cronificat (més de 4 anys), on Espanya encapçala la llista europea, doblant en nombre la taxa del segon país pitjor situat. Quan les patronals i actors afins comencen a traslladar el missatge que no troben personal qualificat i pressionen en les meses d’ocupació per a activar la contractació en origen, esdevé una prioritat demostrar com l’atur no és en cap cas ‘estructural’, sinó que, amb la necessària orientació, acreditació, formació i intermediació, és possible reduir-ho, especialment si es supera l’aparent aversió a les persones de més de 45 anys que sembla tan estès en una bona part del teixit empresarial.

Però la reducció gradual del nombre de persones desocupades comporta, en el marc de la forta transició tecnològica i ecològica, d’altres reptes estratègics per al servei públic d’ocupació, com l’activació i acompanyament de les persones què, per haver deixat de banda tota esperança, ni tan sols consten en els registres de l’atur. El desànim pel que fa la possibilitat de trobar una feina porta la taxa d’activitat espanyola 15 punts per sota de la mitjana europea, i suposa la millor palanca per a millorar els ingressos de les famílies, i facilitar, alhora, una major robustesa i estabilitat de l’estat del benestar. La doble transició imposa al mateix temps la necessitat de millorar i qualificar els perfils de les persones ja ocupades, començant per aquelles que treballen de manera intermitent (fixos discontinus) o parcial, i per aquells i aquelles que treballen en sectors amb una forta obsolescència tecnològica. Els obstacles empresarials a l’accés a les20 hores anuals previstes per llei, o als Permisos Individuals de Formació suposen en aquest marc, un problema seriós.

La llei d’ocupació aporta en diverses qüestions algunes millores interessants. Les referències a la plena ocupació, a l’ocupació de qualitat, a la progressió professional, la millora de la intermediació, l’acompanyament personal i individualitzat, el manteniment d’un nivell de vida digne durant la recerca, o també a la prospecció i anticipació a les necessitats d’ocupació, traslladen la voluntat de fer front al canvi de paradigma introduït per la reforma laboral des del compromís i l’eficiència en la gestió. Tanmateix, al marge de l’encaix complex entre administracions, de la implementació tecnològica dels canvis, o de la dotació pressupostària al llarg dels propers anys, la Política d’Ocupació haurà de fer front a altres dues qüestions centrals. En primer lloc, una que sembla òbvia i que té a veure amb el calendari electoral i amb les polítiques d’ocupació que prefereix la dreta, això és, baixa qualificació, mà d’obra intensiva, i a ser possible, un ampli ‘exèrcit de reserva’ per a pressionar a la baixa els salaris.

Un potencial canvi de govern comportaria canvis rellevants en la llei, o, com a mínim, en el seu desenvolupament reglamentari. Però hi ha una altra clau que convé destacar. La llei d’ocupació compromet a les empreses a col·laborar de manera activa amb els serveis d’ocupació i a comunicar els llocs vacants, però sense més concreció. L’obligació de publicar les vacants, la garantia de l’accés als permisos legals de formació, o l’obligació de no aplicar criteris arbitraris a l’hora de contractar, ja sigui per raó de gènere, d’edat, o d’origen, hauria de formar part del cabal de la llei. El seu trasllat a les clàusules socials en la contractació pública, en l’accés a la contractació en origen o per tal de beneficiar-se de les polítiques actives (bonificacions...), seria la millor garantia per tal que les polítiques d’ocupació deixin de ser una prioritat exclusiva de les persones ‘aturades’, i passin a ser-ho pel conjunt dels i les treballadores, però també de les empreses.