Guerra de vells

D’entre les moltes explicacions que s’han donat de la determinació bèl·lica de la generació que portà Alemanya a la guerra total, destaca l’experiència que aquesta va tenir de la guerra anterior, la del 1914. No es tracta tan sols del preu imposat amb la capitulació, sinó de la crònica bèl·lica realitzada pels diaris de l’època: un relat asèptic, presentat com un esdeveniment esportiu, amb gràfics i números, al que es magnificaven les qüestions tecnològiques i no s’hi feia esment de l’horror ni del preu que es cobrava en vides la contesa. Amb una visió ‘higiènica’ tecnificada de la guerra, resultava molt més senzill plantejar-se la revenja d’un conflicte tancat en fals, i que imposà unes compensacions draconianes en l’armistici signat l’11 de novembre de 1918. En relació a la primera guerra mundial, es pot dir que l’únic èxit de la segona fou l’estratègia de pau. Si la història està farcida de guerres mal tancades, la segona permeté, tot i la seva brutalitat, l’inici d’un període de 75 anys de pau europea relativa, si descomptem la guerra dels Balcans.

Aquest rerefons es fa més comprensible si considerem el relat bèl·lic al que assistim aquests dies amb la invasió d’Ucraïna. Per una banda el dolor i la brutalitat no es mostren gaire, i si es fa, tan sols es fa des d’una banda del front. Per l’altre és de nou la tecnologia la que s’endú la palma en la posada en escena. Si avui esmentem els coets Himars, la funció bèl·lica dels drons, o entrem en el terreny dels tancs, que tantes pàgines estan consumint aquests dies, veurem què, de manera molt similar a fa més de 100 anys, els lleopards no ens deixen veure el bosc. Morir per un míssil intel·ligent o per l’esquerdill d’una granada no comporta probablement una diferència substancial en quant a vivència subjectiva, però tot i així la innovació o la suposada ‘intel·ligència’ de les armes, sembla dignificar l’escabetxada. Alhora, al tractar-se els motius, la narrativa en la major part dels mitjans d’una banda i de l’altra, s’articula des del maniqueisme, això és, sense fer distincions entre responsabilitats, i posant a tots en un plat o l’altre de la balança.

La major part de l’impuls comunicatiu es perd en explicar el que succeeix i en tractar de categoritzar les parts, però es dedica molt poc a entendre les claus argumentals del conflicte, i menys encara quan el paper del bo i del dolent estan preestablerts. Així, convertint la guerra en una ‘errada’ i assignant les ‘culpes’, el que es compromet és la capacitat de discernir, d’entendre i de situar els paràmetres que poden facilitar en algun moment una pau sostenible. En una recent entrevista en el canal suïss SRF, el politòleg búlgar Ivan Krastev tractava de situar els principals elements que expliquen l’entossudiment bèl·lic de la Federació Russa. Un de ells seria la resistència davant l’amenaça a la pròpia identitat del mestissatge ‘social’, ‘sexual’ i ‘ètnic’, impulsat per un liberalisme al que es resisteix de manera fèrria la vella guàrdia liderada per Putin, però també d’altres líders com Orban, a Hongria. Aquest conflicte s’articularia a més en el marc d’una tensió intergeneraconal, entre la darrera generació ‘soviètica’ i una nova generació què, en bona mesura, hauria optat per la diàspora abans de veure’s arrossegada al front.

Finalment hi tindríem la vocació imperial russa, dissimulada rere la pantalla ‘ideològica’ del comunisme, però que hauria estat latent al llarg de tot el segle XX. Aquests arguments situen l’impuls bèl·lic en la resposta a la ‘modernitat’, cristal·litzada en un ‘liberalisme’ què, en clau antropològica i, a escala global, és minoritari. Ho explica molt bé Emmanuel Todd en una entrevista a Le Figaro quan ens recorda que el suport al posicionament atlàntic davant la guerra, malgrat els titulars, sigui tan reduït en els aforaments internacionals (Nacions Unides...). Però hi ha tres altres elements que és interessant situar i que discorren al marge de la lògica ‘antiliberal’. La primera és, com en el cas de la primera guerra mundial, el tancament en fals de la guerra freda. En el suposat ‘armistici’ es plantejaren a Rússia una sèrie de premisses incomplertes en el marc d’una estratègia d’ofensiva de baixa intensitat, que fou alimentada i mantinguda sense alteració per part del lideratge atlàntic al llarg dels darrers 30 anys.

Per una altra part està allò de Clausewitz, quan deia que la guerra és la continuació de la política per altre mitjans, d’unes vegades pot ser la política ‘comercial’ o l’accés a recursos estratègics, i d’altres senzillament una política de cohesió interna. Aquí convé recordar que si, el 1991, el 10% més ric de la població russa acaparava el 25% de la renda, l’any 2020, aquesta xifra s’havia doblat fins assolir el 50,8%, el que suposa un increment desproporcionat de la desigualtat. I queda finalment la qüestió del pànic ‘demogràfic’ que també toca Krastev. Amb una població russa de 143 milions què, essent el país més gros del mon sembla un volum reduït, la política migratòria, restrictiva per als no rus parlants, es serví fins fa poc especialment d’Ucraïna, país des del que, el 2015 van migrar 2,5 milions de persones. Tanmateix en aquesta qüestió hi ha quelcom profundament absurd. ¿Té sentit arreglar el problema demogràfic enviant a les persones més joves a una guerra? La solució lògica, si de cas, des del punt de vista demogràfic, seria enviar als homes majors de 50 anys. Però hi ha alguna cosa que ens diu què, tot i ser el més oportú des del punt de vista ‘demogràfic’, mai serà el cas.