Teatre, pur teatre

Mentre la protesta inundava els carrers i places franceses i la ciutadania s’esgargamellava per tal de salvar el seu dret a una pensió digne, Emmanuel Macron es delectava en l’exposició que el Museu Picasso dedica al galerista Kahnweiler. Si considerem què, al mateix temps, el candidat a l’alcaldia de Barcelona per Junts, Xavier Trias, buscava refugi a Múrcia per tal de fer-li el salt a la mobilització contra la cimera hispano-francesa a Barcelona, semblaria que l’èxode temporal de la política fugint de la realitat, mostra una tendència preocupant. Deia el gran pintor malagueny que «és l’art de la mentida el que ens permet entendre la realitat» i potser, en la mateixa lògica, la política sigui el teatre que ens permet governar-la. D’ací que sigui tan essencial la posada en escena. En el cas de la cimera transpirenaica, el fons escènic escollit fou el de les ‘Menines’ de Picasso. Allà, juntament als cans, nans i infantes cubistes, es plasmava gràficament la sintonia entre els dos presidents, quallada poques hores abans amb la signatura d’un Tractat d’Amistat i Cooperació.

Així, mentre 200 manifestacions mobilitzaven a 2 milions de francesos que mostraven el seu rebuig a un augment de l’edat de jubilació, mentre Trias amenitzava potser la sobretaula murciana amb una reflexió sobre com d’indigesta esdevé la passió política, a Barcelona es visualitzava, sense estar-se de res, la proximitat entre dos joves líders i el seu acord en temes crucials com la interconnexió energètic o la xarxa europea de transports. Clar que ja es veurà després en què queda l’entesa transpirenaica. Perquè pel mig hi pot haver fins a tres convocatòries electorals a nivell municipal, estatal i previsiblement autonòmic. L’encaix entre aquestes diferents peces semblaria que, ara per ara, afavoreix l’inquilí de Moncloa i no tant al del Palau. Subhastada i cobrada per Aragonés la peça dels pressupostos estatals a canvi del delicte de sedició, ara, mentre s’esvaeix per moments la intensa agenda legislativa del govern central, al President català li manca la contrapartida que pugui donar a canvi que s’aprovin els pressupostos catalans.

La dramatúrgia política que massa sovint es cenyeix a les enquestes de vot i deixa de banda, una i altra vegada, el que son les necessitats peremptòries de la ciutadania, converteix en joc de cromos el que hauria de ser el compromís amb uns pressupostos indispensables per a finançar polítiques públiques que s’ajustin a les necessitats immediates. La cocció a foc lent que se li pretén administrar al president català beneficia a Junts, en teoria al PSC, i no és de descartar que sigui vista amb certa tendresa per qui no seria refractari a un canvi de lideratge, especialment si es suspenen les inhabilitacions. Per tant és el teatre el que mana, i, de manera flagrant, el que s’interpreta entre bastidors. Però com les presses son sempre males conselleres en allò polític, algunes d’aquestes estratègies tenen el perill d’esdevenir en poc més que un tret al peu. Pretendre treure rendiment a l’activitat legislativa realitzada, amb un congrés que hiverni al llarg de deu mesos, denota una certa candidesa. Mantenir el ritme i l’activitat legislatives passa però per mantenir unes aliances que, sembla ser, ja es volen donar per esmorteïdes.

En allò concernent a Catalunya, al PSC tampoc sembla representar-li cap prioritat allò del compromís amb la ciutadania. El maximalisme en l’oferta de negociació dels pressupostos i el seu alineament amb els interessos del Cercle d’Economia i les patronals, recupera la pitjor versió del PSC, sense model alternatiu per Catalunya, molt proper als interessos corporatius, i amb un oportunisme que ha posat en escena de manera alarmant Jaume Collboni a Barcelona. La instrumentalització dels pressupostos mostra una falta manifesta de moral política i un distanciament de la realitat que viu la ciutadania, que té el perill de tenir un efecte boomerang. Aprovar pressupostos i exigir comptes hauria millorat certament el llibret, com també hagués facilitat les coses a ERC una actuació menys histriònica al Congrés. L’un per l’altre, no es pot descartar que acabin perdent els dos. En el cas dels republicans entra en joc, a més, l’afició recent per repicar i anar a la processó, allò que Enric Juliana definia amb ironia com una «ostentació tàctica que frega els confins de la física quàntica».

I, és clar, està el projecte de Junts, al que per moments sembla que li quedi gran la democràcia i que se senti més còmode amb el partit únic, a no ser que realment no es reconegui en uns pressupostos que porten la seva pròpia signatura. Les recents declaracions de Jordi Pujol instal·lant la xenofòbia en el pati de butaques sense immutar-se amb allò de ‘els catalans estan amenaçats d’acabar minoritzats’, no acaba d’ajudar tampoc a situar el projecte de la dreta nacional catalana més enllà d’allò què, en la lògica d’Enric Juliana, vindria a ser l’ombra del gat de Schrödinger, això és, la superposició quàntica que fa que el felí pugui estar viu i mort a l’hora. Però atenció, això és endinsar-se en el territori de la política zombi. I una cosa és el teatre de la política, i l’altre el teatre, pur teatre...