Truita que estàs als cels

Que l’IPC te una capacitat reduïda per a reflectir el consum real de les famílies, especialment de les d’ingressos més baixos, no és cap secret. Les cistelles de la compra d’una família amb una renda anual de 10.000€ i la d’una que disposi d’ingressos de 90.000€ tenen poc a veure, però tot i així es reflecteixen en un sol IPC. La primera sens dubte dedicarà un major percentatge dels seus ingressos a la compra d’aliments què, en un any, han pujat prop d’un 16%. Però més enllà, dins d’aquest grup prioritzarà productes amb alt valor nutritiu i energètic, com l’arròs, la pasta, les farines o el blat de moro, que han patit un increment del 22,7%. Si prenem quelcom tan socorregut com una truita de patates, veurem que amb l’increment del preu dels ous (29,8%), dels olis (38,1%) o de les patates (22,6%), la truita que fa un any donava de menjar a quatre persones, avui dona tan sols per a tres. I encara pitjor si l’acompanyem amb un tassó de llet (37,2%) amb sucre (50,6%). Amb els mateixos ingressos hauríem passat d’omplir una tassa a omplir només un got de cafè.

Però al marge de la despesa hi son també les ingressos. Malauradament les persones amb rendes més baixes tenen també sovint els treballs més precaris, en sectors menys organitzats, que son els que han patit menors increments salarials. Si l’ingrés és menor i la despesa puja, sembla evident que la inflació té un impacte més immediat i profund en les rendes més baixes, que son també les que tenen menys capacitat d’estalvi i d’endeutament. Les transferències habilitades pel govern hauran servit per a pal·liar la precarietat extrema d’aquest grup, però tan sols de manera parcial i al preu d’augmentar l’endeutament públic que, tard o d’hora, acabarà per passar factura precisament a aquells i aquelles que més depenen de les polítiques públiques. La solució es així una altra i rau en situar amb claredat l’origen del problema. Així Espanya ha tingut potser la millor dada d’inflació d’Europa gràcies al descens dels preus energètics, però la inflació subjacent, que no inclou aquest grup, s’ha situat, al llarg del 2022, per sobre de la mitjana europea.

L’explicació és senzilla. Els empresaris van repercutir els increments dels preus energètics en els seus preus de venda al consum per tal de salvar els seus marges. Tanmateix, quan gràcies al control introduït amb l’excepció ibèrica, els preus energètics es van reduir, no van baixar el preu dels productes de l’alimentació o l’hoteleria, incrementant així encara més els seus guanys. Per aquesta raó, quan Yolanda Díaz parla de beneficis ‘escandalosos’ i acusa a la classe empresarial de ‘forrar-se’, està traslladant al llenguatge col·loquial el que els número mostren amb rotunditat. Un recent informe de Gabinet Tècnic de CCOO situa en el 30% l’augment dels marges de benefici en relació a 2019, i en un 92% la contribució del benefici empresarial a l’augment dels preus el passat estiu. El problema no és així de caire circumstancial, sinó que rau en la posició dominant i el poder de fixació de preus d’unes poques empreses. En aquest context la capacitat del mercat per a equilibrar preus esdevé tant o més inversemblant que la immaculada concepció.

I malauradament les mesures extraordinàries aprovades pel govern es transfereixen indirectament a les empreses, com succeeix també amb les reduccions fiscals o els ajuts directes. És el que ha marcat la diferència entre les polítiques que s’han aplicat a la benzina, amb el descompte de 20 cèntims, i les que s’han aplicat al gas, on s’ha introduït un topall. És el que succeirà previsiblement amb la reducció o eliminació de l’IVA superreduït, que es traslladarà de manera directa als balanços de les empreses. Davant aquesta situació hi ha dues alternatives. O bé s’incrementen els impostos extraordinaris sobre les empreses per incrementar les transferències sense augmentar el dèficit, o s’intervé amb fermesa en els preus, traient pressió a les rendes més baixes i complementant així la negociació dels salaris per tal de mantenir el seu poder adquisitiu. Si alhora es millora també el Salari Mínim Interprofessional i es posa límits a la banca per a evitar que l’increment de tipus es converteixi en una sagnia col·lectiva s’hauria avançat molt.

Quan el 59% dels consumidors enquestats constata un empitjorament de la situació econòmica en la seva llar, i el 80% ho percep en relació a la situació econòmica generalitzada, semblaria que la patronal i especialment les grans empreses estan jugant amb foc. El risc es que la caiguda del consum converteixi la recessió en un procés d’estamflació amb poc creixement i un increment sostingut dels preus. Per aquesta raó és fonamental què, en el curt termini, es controlin els preus, i en el mitjà i llarg, s’augmenti la capacitat de recaptació mitjançant un increment dels impostos sobre els beneficis, el patrimoni i les rendes més altes: Per realitzar transferències en clau social i per fer front al repte d'una transició justa en clau tecnològica i medi ambiental.