Societat sense economia

L’espectacular episodi d’autodestrucció política de Liz Truss mitjançant una sobredosi obscena de medecina neoliberal, la política expansiva de la Comissió Europea o l’anàlisi de l’origen i de la solució a la inflació galopant, promouen de nou el debat sobre el suposat ocàs del neoliberalisme. De tipus reiteratiu, aquesta qüestió sobre l’ombra mortal que planejaria sobre el model econòmic vigent, es planteja amb cada nova crisi. Recordi-se sinó allò de Nicolàs Sarkozy, ara fa 14 anys, de què era hora de refundar el capitalisme. També aquell noble propòsit d’esmena sotsobrà entre els efluvis balsàmics d’una recuperació que lamentablement fou tan sols la recuperació d’uns pocs. Avui torna el debat i amb ell la marejada, que fins i tot remou els fonaments del temple de l’ortodòxia econòmica, amb un Fons Monetari Internacional que qüestiona el dogma de la congelació salarial per fer front a la inflació, i un economista, com Olivier Blanchard, que defensa les virtuts del somni d’una negociació entre treball, capital i estat, per a redistribuir la càrrega del fort increment de preus.

Escriu Andrés Villena sobre aquesta qüestió i anticipa posició des del propi titular: ‘El òbit del neoliberalisme com debat neix mort’. Ens diu que la base real del neoliberalisme és massa heterodoxa i que, com a dogma, esdevé irrellevant davant la veritable qüestió, que no és altra que la posició dominant assolida per certes indústries i grups de poder. No li manca raó, perquè el neoliberalisme és precisament una doctrina al servei d’unes elits, i té en l’acumulació i concentració de capital la seva principal senya d’identitat. Tanmateix, el cos doctrinal no és irrellevant ni tampoc secundari. És hegemònic en l’àmbit acadèmic en el que es formen economistes i empresaris/es, però també inspira les idees preconcebudes, supòsits i prejudicis que determinen la capacitat crítica de la major part de la població. El supòsit d’una competència perfecta, què mitjançant el sistema de preus garantiria un equilibri econòmic idoni, i amb ell un creixement robust i permanent, és poc més que un deliri, però triomfa.

La història de l’economia del segle XX ha estat marcada pel desenvolupament d’una escolàstica neoliberal, coneguda com teoria neoclàssica, que esdevé incomprensible pel comú dels mortals, suposadament inapel·lable pel seu formalisme matemàtic, i omnipresent pel seu arrelament institucional. Tanmateix la promesa d’erigir-se en ciència exacta, que no ciència social, ha estat frustrada una i altra vegada per la seva incapacitat de prevenir cada nova crisi, i perquè el suposat equilibri assolit no és altre que aquell d’un augment imparable de l’impacte social i ambiental del model, fins el punt d’amenaçar l’equilibri natural. Tres son els axiomes neoliberals que tenen trampa. Negar la intervenció dels poders públics converteix el mercat en una forma de vot censitari (Albert Recio) al servei dels que més tenen. Partir de la inexistència d’un conflicte distributiu eximeix a l’elit econòmica de qualsevol responsabilitat. Finalment, el ferri rebuig de les crisi pel suposat encaix infal·lible entre oferta i demanda resulta una veritable falòrnia dictada pel desig i que xoca frontalment amb la realitat.

Tot i així el malabarisme retòric, els jocs matemàtics o la primacia de l’apriorisme han aconseguit erradicar l’economia política, això és, aquella que estudia les relacions de producció i la seva interrelació amb lleis i institucions, per imposar la quimera, no ja d’una economia, sinó d’una ‘econometria’ que, malgrat la seva ambició holística i científica, omet qüestions tan evidents com el caràcter oligopòlic dels principals mercats o l’apalancament improductiu dels beneficis, sense pretendre altra cosa que legitimar el somni d’una economia sense societat (Palazuelos). Sembla probable que el neoliberalisme tampoc morirà de la xacra de la pandèmia o la inflació galopant. Però no s’hi podrà posar fi al poder dels grans grups i indústries que esmenta Villena, si no es supera també l’ortodòxia econòmica que avui legitima i promou aquest despropòsit que encadena les crisi amb la contundència d’un redoblament de tambor. L’economia es mereix una nova oportunitat. Posats a tenir una economia sense societat, gairebé esdevé preferible una societat sense economia. Com a mínim és una suggerent metàfora del que és la fraternitat.