Novetat al front

Publicat a Nueva Revolución el 02.01.2023.

Europa sembla ser presa del militarisme. El retorn a les essències d’una visió polaritzada del món, en la que els uns ocupen el paper del ‘bons’ i els altres el dels ‘dolents’, no té lloc però de manera exclusiva a l’extrema dreta, sinó que obre també escletxa al pensament crític. A les darreres setmanes s’han multiplicat els articles amb crítiques viscerals al ‘pacifisme’ a l’esquerra, alguns d’ells signats per ments habitualment tan lúcides com la de Slavoy Zizek, que no fa escarafalls ni tan sols per situar en un mateix plànol a dos extrems tan antagònics en allò geopolític com ho son Henry Kissinger i Noam Chomsky. L’acarnissament amb aquest últim prolifera en un bon nombre d’articles i marca tendència en un gir de l’orientació clàssica de l’anàlisi progressista, que passa a demonitzar qualsevol alternativa a un final purament ‘militar’ del conflicte iniciat amb la invasió d’Ucraïna. Davant aquesta visió que omet la centralitat de la política i la diplomàcia, qualsevol equidistància es torna culpable i tot distanciament crític de la capacitat resolutiva de les armes s’interpreta com flaquesa moral.

No és impossible que hi hagi un final ‘militar d’un conflicte, tot i que la potència agressora sigui una potència nuclear. Al cap i a la fi, els EEUU van perdre la guerra del Vietnam i després la d’Afganistan. Però si bé s’assumeix l’opció d’una derrota de Putin, el que sembla ser es descarta per inversemblant, és una victòria del Kremlin que situaria les tropes russes a la frontera de la Unió Europea i per tant de l’OTAN. Seria possible d’assumir o comportaria una escalada amb armament convencional per a donar pas potser a qualsevol altra alternativa militar? La possibilitat d’una derrota ucraïnesa queda descartada només que pel principi moral que no és possible acceptar una ocupació territorial per molt que l’agressor disposi d’armes de destrucció massiva. I no li falta raó a l’argument, però potser sí li manca sensatesa, perquè omet la possibilitat de trobar un consens ampli a nivell global, encaixat en les institucions internacionals, que posi primer pau, i després justícia. Però malauradament la crítica actual al pacifisme omet qualsevol lògica que no sigui la purament ‘atlàntica’.

S’aferrissen els autors en el suposat infantilisme de l’antiimperialisme de l’esquerra o en allò, sembla que pervers, d’una pau euroasiàtica. Mentre els uns veuen la solució en una ‘europeització’ de l’OTAN, gràcies a la incorporació de països com Finlàndia o Suècia, i al major protagonisme d’Alemanya, els altres advoquen per reforçar l’aliança actual i portar el conflicte fins a les seves darreres conseqüències. Davant la disjuntiva de la victòria militar dels uns o dels altres, i l’aparent impossibilitat d’assolir un acord ‘polític’ per via diplomàtica, l’opció menys tràgica sembla ser la de congelar el front, i mantenir la contesa fins que tinguem la setmana dels tres dijous, el que de ben segur és també la més oportuna com a mínim per una elit reduïda. Si es té en compte qui està traient profit a la guerra actual, ja sigui per la venda d’armament o pels preus energètics i la inflació, el que tenim, al preu de la precarietat, de la misèria i de l’horror de la població, és un motor econòmic de primer ordre que genera grans beneficis per alguns magnats i potentats especialitzats en treure-li el màxim rendiment a les crisi que patim tots els i les demès.

Potser aquesta visió, que era habitual del pacifisme de l’esquerra europea, sigui titllada de pueril i poc solidària, però és la que inspirà a Jean Jaurés, assessinat pel seu antimilitarisme, però també a Erich Maria Remarque quan escrigué ‘Sense novetat al front’. Convé donar-li un cop d’ull a la recent adaptació cinematogràfica de la seva primera novel·la o recuperar alguna entrevista amb l’autor. En una d’elles deia, fa ara seixanta anys: «Sempre vaig pensar que totes les persones estarien en contra de la guerra, fins que vaig descobrir que hi ha alguns que estan a favor, especialment els que mai n’han de participar». I és cert que és fàcil opinar sobre la guerra, però ho és especialment per a qui la promou, perquè resulta molt més complex aturar la dialèctica de l’enfrontament i intentar definir i conjurar una solució.

La guerra consumeix recursos ingents, però, com vam veure a la guerra dels Balcans, la pau, si ha de ser efectiva, consumeix molts més. Situar el principi de la distensió, de la desmilitarització del territori, de la seva gestió autònoma sota supervisió internacional, i d’un full de ruta, fruït del consens de les parts, amb plebiscits a mig o llarg termini, sembla a dia d’avui una quimera. Tanmateix ho sembla molt més el perllongar i alimentar un conflicte en el que qualsevol victòria no serà sinó de caràcter pírric, o comportarà una aniquilació sense precedents en la nostra història recent.