Guerra sense distincions

Recentment es complien 98 anys de l’assassinat del sindicalista i polític Jean Jaurés, fundador del diari l’Humanité, a mans del nacionalista ultracatòlic Raoul Villain. L’execució covard a través d’una finestra del Cafè du Croissant a la Rue Montmatre, era la resposta brutal al pacifisme militant del diputat socialista què, una setmana abans, havia proclamat a les afores de Lyon: «no hi ha en aquest moment en els que ens amenacen amb assassinats i salvatjades més que una oportunitat per al manteniment de la pau i la salvació de la civilització, i és que el proletariat uneixi totes les seves forces». La crítica al colonialisme i al bel·licisme de Jaurés ja l’havien posat en l’espiell de la reacció, i li van valer convertir-se en una de les primeres víctimes d’una guerra què, tan sols a la part francesa, acabaria per cobrar-se prop de 2 milions de vides. Probablement no hi ha opció política més desagraïda que la de declarar-se pacifista en el tumult d’una contesa. Ho era fa ara cent anys, i amb tota certesa ho continuarà essent avui, quan ha tornat a instal·lar-se a Europa un conflicte que sacseja els nostres fonaments democràtics.

Amb la guerra d’Ucraïna s’ha trobat a faltar el debat sobre l’objecció de consciència, o sobre com treballar per una pau sembla que descartada per tothom. Sembla com si, en ple segle XXI, es continués assumint la guerra com una situació de força major on no hi caben el qüestionament o el dubte, i encara menys un pacifisme que segueix essent manipulat, cent anys després de l’assassinat de Jaurés, per ser denunciat de manera fèrria com covardia o traïció. Tampoc han canviat les principals constants d’una confrontació bèl·lica. La primera d’elles és que al front van els pobres. Com s’aprecia als carrers europeus, no manquen expatriats ucraïnesos que es passegen en cotxes d’alta gamma, lluny de la contesa, mentre al front del Dombas cauen els que no han pogut o no han volgut fugir, i es refugia als soterranis qui no tenia ni per omplir el dipòsit del cotxe. Les guerres no defensen ni els interessos ni els drets de les persones treballadores. Utilitzen si de cas aquestes com carn de canó assaonada en la salmorra de la identitat, per a conquerir objectius que son sempre espuris i es concreten massa sovint en els balanços comptables de les corporacions.

Una segona constant és que el fragor de la batalla acostuma a utilitzar-se per tapar el creu i ratlla d’altres drets i conquestes socials, que sotsobren al mig de la marejada marcial. En el cas d’Ucraïna, s’ha manipulat la legislació laboral en dos àmbits. En primer lloc, eliminant la negociació col·lectiva en empreses de menys de 250 empleats (la immensa majoria), per a promoure la negociació individual i, de pas, l’ús dels contractes de zero hores, això és, de la màxima discreció i arbitrarietat per part de l’empresariat. Al mateix temps, el servei secret ha procedit a expropiar, a l’empara de les lleis 6420 i 6421 el patrimoni sindical, per valor de més de 186 milions què, no és de descartar, serà subhastat entre amics i oligarques. Que aquest patrimoni està essent utilitzat per acollir més de 300.000 persones refugiades importa poc, com tampoc sembla rellevant que aquesta propietat col·lectiva sigui el fruït de les quotes pagades al llarg de dècades pels treballadors i treballadores, o que aquestes pràctiques siguin les mateixes que el ‘Serf del poble’ critiqués amb tanta acidesa, quan del que es tractava era de guanyar-se el fervor popular.

Finalment hi ha una tercera qüestió d’actualitat en el marc d’aquest internacionalisme que Jean Jaurés propugnà entre les classes populars. Va més enllà de la línia del front i afecte a la rereguarda i a qui viu i treballa fins i tot molt més enllà. I és que les guerres traslladen el contrast virulent de la misèria i la glòria més enllà de les trinxeres. Tant el benestar minvant de les classes populars europees, exprimides pel increment de preus, com els creixents marges de benefici que els nostres particulars oligarques i potentats li treuen a la contesa, ens diuen què, de no posar-los-hi fre, la guerra continuarà durant un bon temps i amb ella la inflació i la incertesa. La crisi bèl·lica com qualsevol altra crisi, altera els equilibris i situa beneficiaris i perdedors en un nou equilibri improvisat que els primers intenten mantenir el temps que sigui possible. Precisament quan més fort es fa el clamor dels greuges i els valors identitaris, més evident es fa la manca de cultura i control democràtics.

Evidentment no és cap consol, però a falta de justícia universal, existeix la justícia poètica. Així Raoul Villain, alliberat tan sols cinc anys després d’assassinar Jean Jaurés, s’instal·là al nord-est de la illa d’Eivissa, a la cala de San Vicent. Per la seva extravagància, el nostre ‘vilà’ era conegut entre els veïns com el ‘boig del port’. L’any 1936 un grup de milicians anarquistes en ruta de Mallorca a Barcelona, arribava a la platja propera i detenia al pintoresc patriota francès, al què, pel seu aspecte refinat, van prendre per un espia de l’exercit sublevat. La seva execució, dos dies després, fou un crim comés en el tumult d’una altra guerra, que ben poc tenia a veure amb aquella que Villain defengué i promogué mitjançant l’assassinat de Jaurés, però és que les guerres no fan distincions, perquè donen continuïtat al que és sempre el mateix impuls criminal.

Tornem al setembre!