Estiu del 22

Publicat al 'Nueva Revolución' el 29.07.2022



Si consultem la filmoteca veurem que això de situar una trama a l’estiu d’un any qualsevol és recurrent. Potser la canícula i la llum enlluernant li donin intensitat a les vivències. Potser la folgança li doni profunditat a allò què, en un altre moment, no hagués estat més que una anècdota. Potser allò que té de zenital l’estiu li imprimeixi una pàtina de melangia a allò què, en un altre context, hagués estat senzillament irrellevant. En qualsevol cas, si pensem en els i les guionistes de la previsible ‘Estiu del 22’, escrita i rodada en algun moment d’un futur incert, convingui remetre’ls-hi aquesta entrada. Com si es tractés del missatge en una ampolla, o d’una missiva dipositada en una d’aquelles càpsules del temps que s’enterren a l’entrada dels col·legis o en qualsevol lloc recòndit de la natura, a ells i elles s’adreça aquesta nota que deixa constància no tan sols d’un entestament ingenu, sinó també d’una sotsobra i d’un possible naufragi. I és què, tot i que l’economia creixi, tot i que el nostre mercat de treball doni mostres de vitalitat com mai abans, la sensació que ens envaeix en aquest estiu del 22, és la d’un profund abatiment i d’una derrota que treu el cap com un núvol negre a l’horitzó.

És fa difícil d’explicar, i potser hauríem de recolzar-nos en qui, sens dubte, continuarà essent un referent, fins i tot en aquest futur improbable. A l’hora de descriure el que té d’irracional l’economia, Keynes deia que «gran part de les nostres activitats depenen més de l’optimisme espontani que d’una expectativa matemàtica, ja sigui moral, hedonista o econòmica». És clar que aquells eren els bons temps que anticipaven les tres dècades orades. Avui, que estem de tornada de gairebé tot, hauríem de tornar a escriure la cita de l’economista britànic en els següents termes: «gran part de les nostres activitats negatives depenen més del pessimisme espontani que d’una expectativa matemàtica (...)». Quan ens trobem en el regne de la profecia autocomplerta, en la que la por, la malfiança i el tedi defineixen el nostre futur immediat, ja no som víctimes dels esperits animals que tan bé descrivia John Maynard Keynes, sino d’uns animals que tenen ben poc d’espirituals i molt de cobdícia humana i de càlcul premeditat. I és que el control que exerceixen aquestes singulars bèsties sobre els nostres destins s’alimenta de dades i algoritmes, malgrat s’articuli mitjançant quelcom tan poc matemàtic com les nostres emocions.

Si avui preguntem en el nostre cercle proper si ens trobem en crisi, la resposta serà, per regla general, que estem en un moment molt delicat, i que aquell núvol a l’horitzó, s’apropa a passes agegantades. Qui ho diria quan el FMI pronostica un creixement del 4%, la població ocupada s’apropa als 20,5 milions, i el nombre de persones en situació d’atur ha baixat de la cota històrica dels tres milions, per primera vegada des de fa gairebé 14 anys. Tanmateix la tensió geopolítica, la sensació d’impotència instal·lada per la pandèmia i la inflació, que es menja els nostres estalvis i recursos mentre engreixa els balanços de les grans empreses, ens porta pel camí de l’amargor. Per molt llunàtic que els hi pugui semblar als autors de ‘Estiu del 22’, la sensació que un acaba tenint, és que les crisi ja no son símptomes que llança el sistema quan falla, sinó que elles mateixes s’han convertit en una part substancial del mateix. Que davant la dificultat extrema de conciliar democràcia i redistribució interessada dels recursos, la solució passa per aprofitar situacions ‘imprevisibles’ que justifiquin una anormalitat que permeti lliurar sense límits la passió i els anhels del poder econòmic i financer.

Induir una crisi no ha de ser senzill i ho ha de ser encara menys el fet d’instigar una en la que es guanyi quan es provoca, mentre aquesta discorre i també quan ja ha amainat. L’exemple de manual el tindríem amb la Gran Recessió. En ella hi ha qui va treure rèdits mitjançant les condicions que la van generar, gràcies a les polítiques dictades per pal·liar-la i també en el paisatge posterior amb un marc normatiu i fiscal alleugerit. La pràctica permet millorar la tècnica en qualsevol àmbit, i així passa també amb les crisi. Un ressort central que convé manipular amb destresa és el sentir de la població. Si s’instal·len adequadament la indolència i la por, i la inèrcia alimenta el fatalisme, la partida ja està mig guanyada. Tan sols caldrà un govern que institucionalitzi la socialització de les pèrdues, com passà el 2011, i torna-hi a la mateixa.

Davant aquesta situació convé que avancem als nostres amics i amigues guionistes que som molts i moltes que comencem a estar farts de la desmoralització, i que el que ens preocupa no és el futur, sinó el nostre present immediat. Aquest està a vessar d’injustícia i de precarietat, però, el que és pitjor, també de qui es dona per vençut, o de qui li costa mirar més enllà del seu melic. El que toca avui no és repetir com un autòmat el mantra del ‘darrer estiu’, que aquesta és una altra pel·lícula, sinó explicar el que s’ha fet, que és molt, aprofundir en el caràcter social i redistributiu de les polítiques de govern, i col·laborar des de la generositat i la intel·ligència col·lectiva en l’esquerra política. Aquesta és la única via per a què els espectadors en aquest futur remot al que s’estreni ‘Estiu del 22’, es portin la impressió què, malgrat el núvol negre, la cobdícia i les bèsties singulars, el 2022 va ser un bon estiu.