Inconformisme

Publicat a 'Nueva Revolución' el 29.08.2022



Desconnectar. No hi ha com veure’s els peus estirats a l’hamaca, i al fons l’horitzó. A les mans un llibre. Res d’assaig ni de filosofia, i encara menys d’economia o politologia. La novel·la negra esdevé el refugi idoni per a qui busca apartar-se per un moment del tràfec, de la inflació i de la precarietat. Però, ben mirat, fins i tot així no ens ho posen fàcil. Ho exclama la periodista Babette en la molt recomanable ‘Soleà’ de Jean-Claude Izzo: «Existeix una estreta relació entre el deute mundial, el comerç il·legal i el blanqueig de diners». La darrera novel·la protagonitzada per Fabio Montale assenyala la naturalesa mafiosa del poder i la seva interrelació amb les institucions econòmiques fins un punt, que tan sols una novel·la policíaca s’atreviria a situar. Tampoc ho posa més fàcil Santiago Gamboa amb la seva magnífica ‘Colombia Psycho’. «L’estrat social és la distancia entre qui ordena el crim i qui prem el gallet». Cru. Concís. Com tan sols ho pot ser un o una detectiu que ha renegat de tot i que lluita sense altre propòsit que restablir la veritat.

Davant tanta solvència un se sent temptat de preguntar-se a quin detectiu encarregaria la resolució del crim, del desfalc i del frau que vivim en l’actualitat. Qui ha robat a la classe treballadora? Qui compta en el seu balanç amb el compte pendent de l’espoli de tantes vides truncades? Sobren raons per apropar-se al despatx i a l’ampolla d’aiguardent que vetlla per la lucidesa del detectiu. Però a quin? S’hauria d’excloure als descreguts i als escèptics. Però quin detectiu no ho és? S’hauria de renunciar als que estan de tornada de tot i no tenen res a perdre. Però hi ha algun detectiu que guardi en el seu fur intern tot i que sigui una engruna d’il·lusió? Per afinitat trucaríem potser a Ricardo Méndez, però és de témer que si el traslladéssim a l’actualitat se’l menjaria el desànim. Per simpatia potser el cubà Mario Conde, però treure’l de l’àtic desfregat de la seva eruginosa i dolça Cuba no li suposaria cap bé, com tampoc s’ho faria a Amaia Salazar, captivada per una visió antropològica del crim que va molt més enllà de la senda pragmàtica del capital.

Davant la disjuntiva d’invocar a Pepe Carvalho o a Kostas Jaritos, de l’impecable Makaris, el més raonable és tornar a Izzy. Parla per ell la seva clarividència. «La raó i el dret estan a l’altra banda de la frontera. Com la riquesa». Però tampoc podem oblidar a Gamboa que toca el moll de l’ós des de la primera a la darrera pàgina: «El que uns pocs anomenaven ‘ordre’ no era altra cosa que la submissió dels pobres». Si tenim en compte que Izzy seguirà navegant juntament a Caront per la llacuna Estígia, l’opció es redueix al fiscal de Bogotà, però també aquí preval el dubte de si Edilson Jutsiñamuy serà capaç de resoldre un crim del que es compten per milers els cadàvers i del que pateixen milions d’ensinistrats en vida. Si hi hagués un tribunal internacional que es prengués seriosament la igualtat d’oportunitat i la justícia social, probablement la fiscalia pertinent seria la universal, però mentre s’estenen els tribunals privats que estableixen la responsabilitat dels delictes mercantils i financers, clama per la seva absència, un que investigui la usurpació dels delictes laborals, socials i polítics.

Sort del polze del peu esquerra que marca l’horitzó i del llibre que canvia de mans i de les mans que canvien de llibre. Ningú s’atreviria a titllar a Pedro Olalla d’escriptor de novel·la negra, però tot i així la seva meravellosa ‘Història menor de Grècia’ ens trasllada algunes certeses. Son tan sols estampes que recorren gairebé 3.000 anys d’història i configuren un homenatge a la lluita per la justícia i pel valor del discerniment i del saber. Així l’esclau Hermias, fa 2.400 anys «creu que l’educació política és essencial per a que tots el homes puguin influir sobre la societat, que el poder ha de ser posat en mans dels més capacitats per discernir allò just, i que és prudent i convenient limitar el poder concentrat en els homes per atorgar-s’ho a la llei».

I és que davant el despropòsit que ens assola no n’hi ha prou amb una o amb un sol detectiu, per molt afilat que tingui l’enginy. Cal una legió. La que formem totes i tots. Es tracta d’identificar i de denunciar el crim, el frau o l’espoli del que se’ns presenta rere el vel d’allò quotidià, i amb l’excusa de la normalitat. Es tracta de ser exigents quan s’ha d’establir la responsabilitat, perquè sobren els delictes de falsa bandera, els subterfugis i l’interès corporatiu. Avui importa menys trobar un detectiu infal·lible que facilitar que tots i totes siguem capaços de distingir el que és atropellament o pillatge. Hermias li deia educació política, que és el millor manual per a evitar el crim, o per a resoldre-ho, i la metxa en què cala no és altra que l’inconformisme