A falta de confiança, complicitat

La diversitat és un valor, també en política. Cal conèixer a qui pensa de manera diferent i escoltar atentament el que té a dir. La vida institucional ofereix ocasions com els congressos, en els que, de vegades, un es pot submergir en el relat i la vivència d’aquells i aquelles què, en allò quotidià, semblarien viure en un planeta diferent. Ho fan els polítics de la dreta quan assisteixen amb parsimònia als nostres congressos, i també ho fem nosaltres, quan, per respecte institucional i cultura democràtica, assistim als seus. Té aquesta experiència gairebé sempre quelcom de xocant i surrealista. Ens confronta amb la dimensió humana, palpable i immediata, d’una realitat que tan sols ens arriba per via dels mitjans, de les xarxes socials i d’una ‘actualitat’, que té el seu principal recurs en els nostres prejudicis i emocions. Per tot això un congrés com el del PP de Barcelona pot suposar una oportunitat per a retallar la distància, per a confrontar-nos amb el llastre que ens deixa el dia a dia del pols polític, i per a conèixer, de primera mà, el relat i la vivència dels nostres ‘adversaris’ en allò ideològic.

Fer-ho a finals de juliols, en un lloc al que s’ha d’arribar travessant un erm de ciment, té a més un efecte escènic interessant. L’aterratge en una bombolla humana, protegida pel aire condicionat, desperta una certa sensació d’agraïment, que fins i tot es reforça quan descobrim que el lema del congrés no és altre que la ‘confiança’. Tanmateix, enfonsat en una confortable butaca, mentre supera de mica en mica la calrada, si un comença a fixar-se en l’entorn immediat, experimenta la temptació de sentir-se imbuït de nou per alguns d’aquells prejudicis. I és que això dels mocassins sense mitjons és recurrent, com també ho és la propensió a les camises cridaneres o als pentinats retro. Però la cosa va més enllà. Si un arriba a reconèixer-se en el que té de festiu, d’esperit de comunitat, o de vivència col·lectiva qualsevol congrés, amb els parlaments ja son figues d’un altre paner. I és que les distàncies son abissals. La primera rau en la pròpia comprensió d’aquesta ‘confiança’, que per a l’esquerra no es demana, perquè no és gratuïta, sinó que es guanya amb l’acció de govern i amb els seus resultats.

La confiança és una cosa i la complicitat n’és una altra. Aquesta darrera es nodreix de l’aire planer que li ha valgut a Juanma Moreno el triomf a Andalusia, perquè un, per reconèixer-se, prefereix la simpatia i la suposada proximitat, a allò acerat dels discursos i de les dades. La dreta i el relat conservador triomfen, en essència, quan saben plantejar allò de que val més boig conegut, perquè en teoria tots som iguals, i el que convé és anar de cara. Així, malgrat el lema, el mòbil de fons que un comença a distingir en els discursos és el de la desconfiança. En aquells que essent com el comú dels mortals, aparentment es creuen millors. En aquells i aquelles que plantegen una transformació de la realitat social i política que no és sinó una quimera, una il·lusió al caire de la propaganda. Al cap i a la fi, una persona d’esquerres és per a un conservador un cosí germà, algú que persegueix els mateixos fins, això és, assumir el poder, però que ho fa d’una manera falsària, empentat per una profunda rancúnia social. I, a mesura que avancen els parlaments i arribat el punt en el que Feijóo utilitza la famosa cita d’Unamuno, a un se li acabar rebel·lant fins el moll de l’ós.

«El que importa és convèncer, no vèncer». Si. Es tracta per tant, aparentment, de seduir les ànimes, no de doblegar els cossos, que és la interpretació que potser fa tan atractiva a la dreta la resposta airada del rector de Salamanca a Millán Astray. El seu ús recurrent per part del PP mostra la voluntat de posar distància amb qualsevol antecedent, de situar-se en un còmode centre que permeti passar pàgina i realitzar, amb sigil·li un canvi de cartes. Aquesta perspectiva victoriosa, que enardeix les enquestes, porta a Feijóo al clímax, mentre a un li regalima la suor freda per l’esquena. «La millor manera de desjudicialitzar la política és no cometre delictes». Impecable. Això és negar la major per doble partida. Mentre s’omet el que té d’antidemocràtic el bloqueig del poder judicial, que es manté per tal d’evitar que es demostrin i castiguin els delictes comesos, es suggereix que aquests els cometen els altres, obviant que el PP ha estat jutjat com organització criminal, o que té casos per corrupció per cada lletra de l’alfabet. Però és clar, com deia Ennio Flaiano, «el que és greu és que la política no sigui seria» així la nova cita que deixa anar el President del PP.

Presentar a l’adversari, al govern, al president, com algú a qui li manca coratge, li sobra rancúnia, i, en el fons, és un diletant autoritari, ve a ser la fórmula magistral utilitzada per exigir un canvi de cicle. I hi ha poc més. Les quatre columnes de l’ideari que s’ofereix a qui ja està sotsobrant en la seva butaca tampoc ofereixen gaire novetat: La cultura de l’esforç, la centralitat de la família, el municipi com espai de proximitat o la moderació fiscal son propostes, ja centenàries, de qui sembla entendre que no hi ha digitalització, ni canvi climàtic, ni que les desigualtats i la crispació son el codi moral d’un model socioeconòmic que fa aigües per tots costats. La clau rau per tant en la confiança, i si manca la confiança, doncs complicitat. No hi ha més. La il·lusió que s’ofereix és la de recuperar allò que és millor no recordar, mossegar de nou aquella mateixa poma que se’ns ofereix en el retorn etern a un somni induït del que és millor no despertar.