Solstici

Publicat a 'Nueva Revolución' el 25.06.2022



La desigualtat és una decisió política. La política també ho és. Per aquesta raó son les situacions de crisi, quan es fan evidents les carències i servituds del mercat, les que posen a prova els autèntics lideratges polítics. En aquest moment singular, en el que experimentem com el creixement econòmic i la millora del mercat laboral son compatibles amb una crisi de preus que minva les rendes més baixes i devora l’estalvi acumulat de la classe mitja, l’acció política esdevé una necessitat imperiosa. Els pobles que coneixen la inflació, per recurrent i torba, sovint la defineixen com ‘l’impost als pobres’, perquè son les rendes més baixes les que més esforç dediquen a satisfer les necessitats immediates i, per tant, son també les que més perden quan els preus es desboquen. Com es va veure a l’Alemanya dels anys vint, la inflació genera, a més, un tèrbol brou de cultiu per a l’extrema dreta, per la instrumentalització que aquesta fa de la precarietat i del greuge que la inflació sembra. Per aquesta raó la crisi, que avui reclama de manera peremptòria del lideratge del nostre govern, suposa una amenaça, no tan sols per a l’economia i la cohesió social, sinó també per a la salut democràtica del nostre país.

Davant aquest repte excepcional sembla evident que no podem comptar amb la patronal, centrada abans en aprofitar la maror, que en exercir la responsabilitat que li correspon. La desafortunada cita que, fa poc, Antonio Garamendi, atribuïa erròniament a Bertold Brecht, suposa una autèntica garrotada i no tan sols pel contingut, sinó també pel context. Si hagués llegit el poema original de Niemöller, el president de la patronal hagués vist que la inacció denunciada per l’autor, es referia, en primer lloc, al moment en què els nazis es van portar emportar els comunistes, després els socialdemòcrates, els sindicalistes, i, finalment, als jueus. Amb tot el respecte no podem saber quina seria la reacció, esperem que com a mínim consternada, del president de la CEOE, si se’ns emportessin als comunistes, socialistes i sindicalistes per aquest ordre. El que si sembla evident, és que comparar en el moment actual la imposició als pobres que comporta l’increment del preu de béns bàsics i imprescindibles, amb la imposició sobre els beneficis extraordinaris de qui està aprofitant la inflació per a augmentar els seus marges, no deixa de ser un autèntic despropòsit.

Potser haurà imaginat Garamendi en la seva elucubració poètica, que això de la imposició excepcional sobre certs sectors, començant pel elèctric, és equiparable als col·lectius polítics i ètnics estigmatitzats, perseguits i exterminats pels nazis. S’haurà traduït així la cita del pastor protestant en una de collita pròpia que vindria a dir: «Quan el govern vingué a fiscalitzar a les elèctriques, vaig callar, perquè no era elèctrica. Quan van fiscalitzar a la banca, vaig calar (...) i quan van venir a incrementar-me els impostos, ja no hi quedava ningú per protestar». Volem pensar que la inventiva gastada del president de la CEOE respon abans a la necessitat d’assegurar-se els equilibris interns en la seva organització, que a una confusió entre el dret a la vida i el dret al benefici, que això seu respon abans a un exercici de consciència de classe empresarial, que a un supremacisme econòmic. Però tot i així hauria errat l’enfocament. Perquè la inflació lastra els comptes de moltes petites i mitjanes empreses, tenallant l’estabilitat i solvència, però molt especialment, perquè si no s’acompanya d’increments salarials, ofega la demanda agregada i dibuixa en l’horitzó una combinació d’estancament i inflació, que amenaça al conjunt de l’economia.

Quan fins i tot el BCE apunta la importància de que augmentin els salaris per tal de mantenir la demanda i evitar impagaments i insolvència, sumar-hi al bloqueig a la negociació col·lectiva una postura intransigent en la fiscalitat, comporta riscos inassumibles. Si hi ha una qüestió en la que té raó Garamendi, és que és injust anar de sector en sector, tot i que el caràcter oligopólic d’uns respecte a altres ho podés justificar. L’emergència social, el deute públic i el govern d’una crisi que comporta masses riscos, exigeix de quelcom més que d’una successió de mesures que venen a semblar pegats sobre un pneumàtic vell. És necessari un pal de xoc que integri les respostes socioeconòmiques, les projecti en el curt termini i traslladi confiança a les persones. La forma idònia és la d’un pacte de rendes que intervingui en l’àmbit energètic, salarial, fiscal i de l’habitatge. Ho hem reclamat amb insistència i no hem trobat sinó la negativa taxant de la patronal. Ha arribat el moment de valorar qui està disposat a arrimar el hombro, per tal d’evitar què, per manca de determinació i lideratge polític, aquest solstici no s’acabi per convertir en una insolació en tota regla.